20.7.10

Compartint idees i solucions

Seguint el fil d’una entrada anterior, en què parlo de la necessitat d’establir una comunicació més transversal i directa entre totes les persones vinculades d’una manera o altra amb les embarcacions tradicionals, reprodueixo una conversa mantinguda fa unes quantes setmanes amb en Xavier Corredor, armador i patró del bot Capitán Valdés, amb el seu permís, naturalment. En Xavier em va fer una consulta tècnica per mail, i això va donar peu a la sèrie de missatges que reprodueixo a continuació:

Hola, Joan.

Estic a punt d'acabar el manteniment anual del "Capitán Valdés", a veure si el puc tenir a punt per la trobada de Palamós a finals de maig.

Una de les coses que em queden per solucionar és evitar l'entrada d'aigua per la fogonadura (no sé si es diu així en català). No sé com es sella aquesta junta en un bot "de veritat" (de fusta!). Podries fer-me una petita explicació de com ho tens tu al "Corb Marí"?

El Capitán Valdés a la trobada de Calella

----------

Hola, Xavier!

Jo, ara mateix, no ho tinc de cap manera. Vull dir que quan plou, l'aigua que regalima pel pal m'entra dins del bot. Bé, ara hi tinc una funda que el tapa completament i evita que hi entri molta aigua.

Abans hi posava una peça de goma que es fa servir en hípica per a protegir els cascos dels cavalls, com pots veure a la foto que t'adjunto del "Corb Marí". La mida més gran d'aquestes peces fa just el diàmetre del meu pal. És a dir que hi va perfecte. Aquestes peces, que en diuen "campanes", les comprava al Decathlon, però ja no en trobo (ni al de Badalona, ni al de Mataró). Aquí tens una foto d'una d'aquestes campanes. Jo les comprava de color blanc i, a l'hora de muntar-les, les girava perquè les estries quedessin per dins i la part llisa per fora. El problema és que el sol les fa malbé de seguida i fa temps que vaig "cremar" les dues que vaig comprar. Ara que tinc la funda penso que em durarien més, però no en trobo! Si tu en trobes, ja m'ho diràs.

Detall de l'enfogonadura del Corb Marí amb la campana

La manera bonica de fer això mateix és amb pell, com tenen alguns vaixells clàssics. Però aleshores cal una mena d'argolla metàl•lica que va collada sobre la coberta, al voltant de l'enfogonadura, de manera que el con de pell ho cobreixi, com unes faldilles -fins i tot es pot estrènyer amb un cap,- i que l'aigua no regalimi per sota del faldó de pell.

Potser a Toplicht podries trobar alguna cosa específica. El catàleg és molt extens i cal entretenir-s'hi.

Bé, Xavier, no sé si tot això et serveix d'ajuda.

Salutacions i a veure si ens veiem a Palamós.

----------

Hola, Joan.
Miraré al Decathlon de Terrassa a veure si trobo campanes d'aquestes, millor això que res i si no duren, doncs què hi farem. Jo tinc un toldo, però el forat pel pal és bastant gran i l'aigua hi entra igualment. Penso que el toldo potser protegirà una mica la campana. Si en trobo, t'ho faré saber.

La idea del faldó també em sembla pràctica, encara que jo ho faria d'algun tipus de material sintètic. La coberta ja fa una mica de zona més alta al voltant de la fogonadura i suposo que l'aigua que hi cau ja no entra dins.

Si vens a Palamós, podràs veure les petites modificacions que he fet al bot, bàsicament posar un tinter a popa per a la forca i posar faixes de rissos a la vela.

----------

Bona tarda, Joan.

Les famoses campanes de Decathlon no es troben a cap Decathlon, com tu ja em deies. Ahir vaig estar a una nàutica de Palamós i vaig preguntar per artilugis que evitin l'entrada d'aigua per la fogonadura. Em van posar al davant... unes magnífiques campanes de cavall, a un preu de 14,5 eurillos cadascuna! Vaig poder comprovar que les de talla XL tenen un forat d'uns 70 mm, així que em sembla que aquestes són les que em fan falta (el meu pal fa 80 mm de diàmetre a coberta).

Em va semblar un pèl car, així que he tornat al web de Decathlon i he trobat que aquest producte el venen on-line. Això si, en color marró o negre. Estic per comprar-ne un parell de marrons. El preu són 5,95. Per enviar-me’n 2 em cobren 6 euros. Per altra banda, un nebot meu té una novieta que té cavall; a veure si aquest cap de setmana puc saber si me’n pot trobar a preus no nàutics.

Et tindré al corrent.

Proa del Corb Marí
----------

Ei, Xavier!

Osti, com es cremen, aquests de Palamós! Això de les botigues de nàutica és Sierra Morena S.A. Com se n'aprofiten! Es deuen pensar que som tots milionaris.

El meu pal fa 9'5 cm de diàmetre i vaig trobar una campana, que deuria ser la més gran de totes, que m'hi anava bé. Deuria ser per un cavall "percherón"!

Bé, si esbrines alguna cosa, ja m'ho diràs, perquè també hi estic interessat.

Gràcies! Si tot va bé, ens veurem a Palamós.

----------

Hola, Joan.

Tinc dues campanes blanques de cavall "percherón" (talla XL, la més gran que es fa, si no m'han enganyat) que no em serveixen, ja que el meu pal és talla L. Si em dónes una adreça postal te les faig arribar per correu, a veure si et van bé al "Corb Marí".

Al final vaig comprar quatre campanes, dues L i dues XL, (me les venen per parelles) per 14 eurets, menys del que em demanaven a la nàutica per una de sola.

Encara estic de mini-vacances fins dimecres, de moment ja he acabat l'intens cap de setmana de la Trobada de Calella. Va anar molt bé, encara que potser amb menys barques que l'any passat. Va faltar vent per la navegada del matí, però a la tarda vam tornar de les Formigues a Calella amb una bona empopada. El "Capitán Valdés" va dormir al Port Bo, abarloat al "Menjavents", la "Santa Espina" i el "Neisha". Ahir al matí el vam baixar a Palamós (a motor altre cop, calma total) just a temps per acomiadar l'"Amerigo Vespucci".

L'enfogonadura de la Nineta (Aportació d'en Toni Clapés)
-----------

Bona nit, Xavier!

Moltíssimes gràcies per això de les campanes! M'hauràs de dir que et dec o bé acceptar-me una cervesa la propera vegada que ens veiem... o dues!

Et passo l'adreça de casa; de tota manera, et costarà més la tramesa que les campanes. Per tant, ja me les donaràs a la propera trobada, que ara mateix no sé quina és... Tampoc no tinc cap ganes de desmuntar el pal en aquests moments; és a dir, que no hi ha pressa. Bé, tu mateix.

Celebro que la trobada de Calella anés bé, malgrat l’escassetat de barques. No sé què passa últimament, però sembla que la gent no té gaires ganes de moure's. Deu ser la crisi... I el comiat de l'"Amerigo Vespucci" també deuria valdre molt la pena. Aquest cap de setmana hem fet unes mini-vacances a Cadaqués i hem deixat les barques tranquil•les, que també està bé de tant en tant.

Bé, gràcies de nou i estem en contacte.

----------

Imaginem que aquesta conversa s’hagués produït “en obert”, en una xarxa social i amb la participació de moltes altres persones interessades en aquestes qüestions. És possible que a algú li hagués servit la solució proposada. I encara és més possible que s’haguessin aportat moltes més solucions. I en aquest mateix entorn de trobada es podrien plantejar moltes més qüestions: “quedades” per sortir a navegar, mercat de segona mà, accions a realitzar conjuntament, debats sobre temes relacionats amb el patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals, propostes i suggeriments de tota mena, i tot allò que se’ns acudís. Estic convençut que, d’aquest intercanvi d’experiències i coneixements, tots en podem treure profit. Qui s’hi apunta?


12.7.10

Les regates de vela llatina fan aigües

Últimament, amb motiu de “Palamós Terra de Mar 2010” i de la I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, hem fet una sèrie de reflexions sobre el moviment associatiu al voltant de les embarcacions tradicionals i de les trobades de vela llatina. El panorama que hem dibuixat entre tots no és per tirar coets. I la situació encara és més descoratjadora després de l’anul•lació del “II Campionat de Catalunya de Vela Llatina”, que s’havia de celebrar dissabte passat al Port de la Selva, par manca d’inscripcions.

El dia 30 de juny, la Junta de la Classe Vela Llatina de la Federació Catalana de Vela enviava una nota dient que “el campionat de Catalunya és l'esdeveniment més important de la FCV i de la Classe”, i que a través d’aquesta prova “es demostra a la FCV el potencial que tenim, i per això us demanem un esforç”. El comunicat afegeix que d’aquest es esforç en depenen les ajudes que dóna o pugui donar la FCV a la Classe Vela Llatina. Per tant, la Junta insisteix que “seria necessari i important que hi hagués la màxima representació de barques de vela llatina, per deixar de ser d’una vegada els més marginats i oblidats, si volem que la vela llatina tingui futur a mig termini i no quedi com un pou de vells nostàlgics, per no tenir relleu generacional”.

La nota afegeix que, per motius d’organització, cal inscriure’s uns quants dies abans. I, per donar facilitats, s’anuncia que no es demanarà el certificat de medició. Però sí que cal que tots el patrons i tripulants tinguin la llicència federativa; i s’ofereix la possibilitat de treure’s la llicència per un dia (20 €), molt més barata que la anual (50 €).

Al cap d’una setmana, el 8 de juliol, dos dies abans de celebrar-se la competició, el secretari de la Classe Vela Llatina, Joaquim Soler, enviava aquest comunicat:

“S'ha hagut d'anul•lar el Campionat de Catalunya per manca d’inscripcions dins del temps reglamentari. Com sabeu, en tota manifestació esportiva seriosa és imprescindible la inscripció dins d'un termini que ja es va advertir i que estava en l'anunci del campionat. Lamentem profundament que aquesta hagi estat la causa. Esperem que això es tingui en compte en futures ocasions ja que ha estat motiu de una sanció verbal a mi, com a Secretari - fet que he lamentat molt-, i ha posat en un mal lloc el col•lectiu de la vela llatina dins de la Federació Catalana de Vela. Això ens afectarà no sols en les futures relacions amb la Federació Catalana de Vela, sinó també en el projecte de futur de la vela llatina”.

No sé si el futur de la vela llatina passa per les regates. Aquesta és una discussió que he sentit molts cops: la competició com a incentiu per atraure els joves cap a la navegació tradicional. Personalment, tinc els meus dubtes. A Catalunya, la vela llatina de competició no té res a veure amb la que es fa a Múrcia o les Canàries. Allò sí que és esport de competició; un esport d’equip, a més, que requereix tripulacions ben entrenades i coordinades. Només cal veure una regata de bots canaris o murcians per adonar-se que té tots els al•licients per atraure la gent jove cap a aquest esport. Tampoc no tenim, entre la nostra flota tradicional, un tipus d’embarcació que faci les funcions d’un monotip de regates, com podria ser la dorna gallega. La dorna no és un monotip pròpiament dit, perquè no són totes idèntiques; però sí que, dins d’unes mides determinades –les de 9 quartes de quilla, per exemple-, són molt similars i poden competir juntes. A més, és una classe molt estesa i això fa que hi hagi flotes bastant nombroses a diversos punts de la costa gallega. Per tant, en aquest escenari, competició i navegació tradicional conviuen perfectament. Però a Catalunya, no hi ha dues barques de vela llatina iguals, tret dels sardinals, que potser són les més similars. Això obliga a obtenir certificats de medició que permetin competir en igualtat de condicions a embarcacions molt diferents; i segurament reglamenta, complica i treu emoció a les regates que no tenen una classificació clara fins que no s’aplica el temps compensat.

 Regata de dornas a l'Encontro de Cambados 2005

Ni tan sols tenim una flota de bots de regates com la que hi ha a Cala Gamba i a altres clubs mallorquins; vaixells tradicionals modificats, amb aparells sobredimensionats, amb burdes, mordaces i altres elements de la vela moderna, necessaris per a poder dominar l’aparell i treure’n el màxim rendiment; embarcacions ràpides i esportives per a gent jove i en forma. I sé de què parlo perquè en tinc una, el “Corb Marí”, guanyador de la Diada de Mallorca de l’any 2003. El vaig comprar just després d’aquesta competició i sempre dic que ho vaig fer amb vint anys de retard.

El Corb Marí tripulat per joves regatistes a la Diada de Mallorca 2003
(Foto d'autor desconegut)

Els puristes poden dir que totes aquestes “modernitats” adulteren les embarcacions tradicionals i desvirtuen l’essència de la vela llatina. Jo crec que no; crec que sempre hi haurà qui vulgui tenir una embarcació tradicional “pura”, fidel a unes formes, a unes mides, a unes tècniques constructives i a una manera de navegar tradicional, i compartir aquesta passió amb altres armadors a les trobades de vela llatina. A més, això ja ho tenim. Ara bé, aquesta gent, per regla general, no és regatista. Navega amb els amics i familiars que pot arreplegar aquell dia, i surt quan les circumstàncies li ho permeten i les condicions meteorològiques són del tot favorables. Va a les trobades que li queden a prop i s’hi apunta el mateix dia; i si fa alguna regateta, és “de costellada”... o, més ben dit, “de sardinada”. No té una tripulació fixa i ben entrenada, ni l’embarcació preparada, ni la mentalització necessària per enfrontar-se a les circumstàncies imprevisibles que es poden donar en una regata. Només que pugi una mica el vent, arria veles i cap a casa, no fos cas que tinguéssim un ensurt, cosa molt lògica per altra banda. Quin interès pot tenir aquesta gent a federar-se i participar en les regates de la FCV? Diria que tirant a escàs. És aquesta la gent que necessita la FCV per promocionar la vela llatina com a classe de competició? Diria que tirant a no.

En conclusió, no crec que ara mateix es donin a casa nostra les condicions per atraure la gent jove cap a la vela llatina per la via de l’esport i la competició, suposant que aquest hagi de ser el camí. Perquè, senzillament, no hi ha una flota d’embarcacions de vela llatina amb les prestacions que la regata moderna demana: lleugeresa, velocitat, espectacularitat, tècnica, manteniment baix, facilitat de transport... Fa temps que es parla de la creació d’un monotip de vela llatina que pugui satisfer aquesta demanda. Però aleshores sorgeix l’eterna discussió de si ha de ser de fusta o de fibra, i d’aquí no sortim. Crec que si l’objectiu és difondre i consolidar aquest tipus d’aparell dins de la vela de competició i crear navegants que el sàpiguen maniobrar, aquest debat no té sentit. Si no, fixem-nos en el fenomen de les regates dels llaüts de rem. Són de fibra... i què? Jo no havia vit mai tanta gent jove, nois i noies, remant i competint, amb bots de banc fix i d’origen tradicional, com ara. Podria ser un camí.

Llaüts de rem al Mercat del Mar 2008 de Premià

És cert que, des de la secretaria de la Classe Vela Llatina de la FCV, es fan coses per promocionar-la i seria injust passar-les per alt. Per exemple, la Classe posa a disposició dels navegants que ho sol•licitin un bot senior de 4’57 metres, de drassanes Capeador, i dos bots junior per a participar en les regates de vela llatina. També s’ha plantejat la possibilitat que regatistes d’elit de la classe Optimist s’embarquin com a tripulants en barques de vela llatina, amb l’objectiu que coneguin aquest aparell de manera pràctica i el tinguin com una alternativa més quan deixin l’Optimist. No sé si això s’ha arribat a fer i amb quins resultats. Una altra iniciativa molt interessant són els seminaris de vela llatina per a monitors federats, que hauran d’ensenyar aquesta modalitat de navegació a les noves generacions. La primavera passada es va fer el segon d’aquests seminaris que van aprovar nou monitors de clubs del sud de Catalunya. Finalment, la vela llatina també ha estat present en esdeveniments esportius com la Setmana Catalana de Vela, fent bateigs de mar i activitats per a acostar-la a tots els navegants. I, parlant d’ensenyament, sé que hi ha redactat un manual pendent de publicació que fixa uns estàndards per a l’ensenyament de la vela llatina per part dels monitors federatius. Però prefereixo que sigui l’autor qui ens en parli si ho considera oportú.

Embarcació de la FCV per a la difusió de la vela llatina entre els nens

Tot això està molt bé i, evidentment, cal anar sembrant. Però no sé fins a quin punt arribarà a donar fruits si, com he dit abans, no es donen les condicions per què aquesta llavor arreli. No sé quina és la solució. Segurament l’haurien de buscar conjuntament experts de tots dos àmbits, del sector de la vela llatina i de la Federació Catalana de Vela, a partir d’altres experiències que hagin tingut èxit. En qualsevol cas, si el futur de la vela llatina passa per tot això que hem comentat, caldrà fer alguna cosa si no volem que acabi sent –com deia la nota federativa- un pou de vells nostàlgics per manca de relleu generacional.

----------------
Nota: per tenir més punts de vista sobre tot aquest món de les embarcacions tradicionals i la manera d’acostar-les a la gent, us recomano que llegiu el comentari d’en Miquel Melero, armador i capità del Cyrano, a l’entrada “Reflexions a partir de la II Festa de la Mar”.



7.7.10

Comentari de Giovanni Panella

Fa un parell de dies vaig rebre un comentari en aquest blog que em fa molta il•lusió. Concretament, a l’entrada “Un patrimoni marítim sense fronteres”, publicat el passat dia 10 de gener. Com que l’entrada ha quedat molt enrera, reprodueixo aquí el comentari:

Querido Joan,

mi scuso per scrivere in Italiano, ma non conosco il Catalano. Il tema dei rapporti di influenze reciproche tra le varie tradizioni marittime è molto complicato e , per le imbarcazioni minori, è davvero difficile dare delle risposte. A questo proposito ti segnalo un mio libro recente,"Carloforte e i suoi battelli" che parla di barche a vela latina simili ai leudi della Liguria. 

Il 3 luglio da Villefranche (Nizza) è partita la Cara.Med. la carovana mediterranea della vela latina che quest'anno costeggerà la Corsica, l'isola d'Elba, la Toscana e poi la Liguria per ritornare a Nizza intorno al 10 Agosto.

Sarebbe molto importante che le varie associazioni della vela latina fossero messe in contatto tra di loro: finora noi della Liguria abbiamo contatti solo con la Francia ma non con la Catalogna.

Cordiali Saluti
Giovanni Panella

El missatge, traduït al català, diu:

Estimat Joan,

demano disculpes per escriure en italià, però no sé català. El tema de les relacions d'influències mútues entre les diverses tradicions marítimes és molt complicat i, en el cas de les embarcacions més petites, és molt difícil donar una resposta. En aquest sentit, t’indico un llibre meu recent, "Carloforte i els seus vaixells", que parla de barques de vela llatina semblants als leudi de la Liguria.

El 3 de juliol, de Vilefranche (Niça) va sortir la Cara.Med, la caravana mediterrània de la vela llatina que aquest any costejarà Còrsega, l’illa d’Elba, la Toscana, i després la Liguria, per tornar a Niça al voltant del 10 d'agost.

Seria molt important que les diferents associacions de vela llatina es posessin en contacte les unes amb les altres: fins ara des de la Liguria només hem fet contactes amb França, però no amb Catalunya.

Salutacions cordials
Giovanni Panella

Em fa molta il•lusió que Giovanni Panella, un dels grans especialistes en el patrimoni marítim del Mediterrani, s’hagi posat amb “El mar és el camí”. Panella és historiador naval i autor de diversos llibres sobre embarcacions tradicionals mediterrànies: “Leudi di Liguria”, “Gozzi di Luguria” (tots dos d’editorial Turmena) i “Il pinco, veliero dei genovesi”. I ara cal afegir a la llista aquesta nou llibre que el mateix ens anuncia: “Carloforte e i suoi battelli”. També és membre del World Ship Trust i de l’associació cultural Storie di bache, que té una web on hi ha publicats alguns dels seus articles. Precisament, un article de Giovanni Panella –“Il patrimonio marittimo mediterraneo e l’emigrazione, i caso della San Francisco’s felucca”- va donar peu a l’entrada “La vela llatina a Sant Francisco”, que vaig publicar el desembre de 2009, i la continuació d’aquesta, “Un patrimoni marítim sense fronteres”, que ha estat objecte del seu comentari.

Però a banda això –que és pur orgull de blogger o de blocaire, com preferiu-, hi ha dues coses del comentari de Giovanni Panella en què crec que val la pena prestar-hi atenció. D’una banda, la CaraMed, la Caravana Mediterrània que –segons expliquen a la seva web- “consisteix a anar a trobar-se amb altres associacions, una altra gent, altres llocs i altres cultures amb la finalitat de transmetre el nostre saber, les nostres tradicions mediterrànies i el nostre bon humor. Es tracta de reunir les associacions que treballen per a la salvaguarda del nostre patrimoni marítim, de posar en comú els nostres mitjans tècnics, humans i financers a fi de distribuir les energies del sector de la vela tradicional de la nostre regió i, per què no, de tota la Mediterrània, al voltant de projectes amigables i festius”. Aquí teniu el programa de la CaraMed 2010 en què hi participen una desena d’embarcacions tradicionals, la majoria classificats com BIP (Bateaux d’Intérêt Patrimonial).

Cartell de la CaraMed 2010

Em sembla una iniciativa estupenda i recordo que en alguna reunió del sector de les embarcacions tradicionals s’havia parlat de la possibilitat d’organitzar una caravana similar al llarg de la costa catalana, amb la intenció d’acostar el patrimoni marítim flotant a la població de diverses localitats costaneres, exposar-ne la problemàtica i fer-ne diverses accions. Crec que en la CaraMed en tenim un model que valdria la pena seguir de prop.

Embarcacions de la CaraMed 2009 a Arenys
(Foto: Toni Clapés)

I, finalment, en Giovanni Panella diu una cosa que lliga amb el contingut de l’entrada anterior, quan parla d’establir contactes i relacions entre les diverses associacions de vela llatina de la costa mediterrània, i fa referència als vincles existents entre la Ligura i França, però no pas amb Catalunya. Crec que valdria la pena aprofitar l’avinentesa i mirar de fer aquests contactes amb altres associacions d’aquests països, que pot ser enriquidora per tots plegats. La proposta ja està feta.

1.7.10

Reflexions a partir de la “II Festa de la Mar”

Els dies 19 i 20 de juny va tenir lloc la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que va reunir una quinzena d’embarcacions. La majoria eren de vela llatina, però també hi havia dos batels procedents del País Basc, de l’associació Euskal Bateleroak, el bergantí Cyrano i el quetx Far Barceloneta, del Consorci El Far. Com a “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”, crec que es va plantar una bona llavor de cara a la continuïtat d’aquesta trobada, que disposa d’unes condicions òptimes per convertir-se en una de les més importants al sud de Barcelona. Ara bé, com a “II Festa de la Mar”, penso que va estar lluny del que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. Tot plegat mereix una reflexió, com la que vam fer amb motiu del festival marítim “Palamós Terra de Mar 2010”.



Per sort i contra tot pronòstic, el temps va acompanyar i la navegada d’anada i tornada entre Vilanova i Sitges –que és el plat fort d’aquesta trobada- va ser una delícia, com es pot apreciar a les fotos. Si hagués fet mal temps, la trobada hauria quedat en molt poca cosa. Però, a banda del temps, que és un factor que no es pot controlar, la “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” té prou elements que poden consolidar-la i assegurar l’èxit de futures edicions. Repassem-los.

Els batels bascos Trabola i Mario, de Lekeitio

La balica Miquel Nansa, de Cambrils

Bones instal•lacions.- Vilanova té unes condicions òptimes per acollir una trobada com aquesta. Un port integrat a la ciutat, amb un club nàutic i una marina que poden aportar tots els serveis necessaris per moure les barques: grua, rampa, amarratges, etc. A més les barques es poden col•locar arran de passeig, a la vista del públic, cosa que dóna visibilitat a la trobada i atrau gent. També disposa d’un espais extraordinaris per a acollir les tripulacions que vinguin de lluny, com l’alberg Molí de Mar, un antic xalet situat a primera línia de costa, amb unes vistes esplèndides de la platja de Vilanova i amb capacitat per a allotjar una vintena de persones. Els companys d’Euskal Bateleroak van quedar entusiasmats de poder disposar d’unes instal•lacions així. I al costat del Molí de Mar, el magnífic far de Sant Cristòfol, de l’any 1905, seu del Museu del Mar, envoltat de jardins per a fer-hi tota mena d’actes a l’aire lliure, com la recepció del primer dia i el dinar de comiat. La combinació de les instal•lacions vilanovines amb les possibilitats que ofereix Sitges com a escala enmig d’una navegada de matí i tarda poden fer de la trobada del Garraf una de les més singulars i atractives del calendari.

La goleta Äran i al gons el bergantí Cyrano

El Far Barceloneta sortint de port

Un entorn festiu consolidat.- Un altre element important de cara a assegurar l’èxit de la trobada del Garraf és el marc festiu en què es desenvolupa, la Setmana del Mar de Vilanova i la Geltrú, que aquest any celebrava la quarantena edició. La festa és el complement de qualsevol trobada. És a dir que, a banda de les activitats al mar, un cop a terra les tripulacions disposin d’una amplia oferta que els proporcioni entreteniment i diversió. Per a l’organització de qualsevol trobada muntar aquestes activitats resulta molt costós, sobretot econòmicament. Però a Vilanova això ja està fet perquè la Setmana del Mar proporciona un ventall amplíssim d’activitats de tota mena. Potser si la trobada del Garraf es consolidés, caldria muntar algun espectacle més específic per a aquest esdeveniment. Però, de moment, la Setmana del Mar i la Trobada del Garraf es complementen perfectament, ja que una aporta la part lúdica i festiva, a banda de moltes activitats marítimes, i l’altra enriqueix el contingut mariner amb la presència d’embarcacions tradicionals, que fins ara no n’havia tingut. És allò que se’n diu una sinergia perfecta.


El Mestraló i el Cyrano

Suport institucional.- L’èxit d’una trobada, sobretot si vol tenir certa envergadura com aquesta, depèn també, en gran part, del suport i la col•laboració de les institucions locals. En aquest cas, tant l’Institut Setmana del Mar com el Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf es van mostrar receptius des del primer moment a la proposta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial d’organitzar la “II Festa de la Mar” dins de la Setmana del Mar de Vilanova. I de seguida s’hi va afegir l’Agència de Disseny i Desenvolupament de Sitges. Les institucions i organismes locals proporcionen contactes, mouen fils i resolen moltes gestions imprescindibles per què la logística d’una trobada funcioni. En aquest cas, la col•laboració del Consorci Colls i Miralpeix i l’Agència de Disseny de Sitges, que es van fer seu el projecte, va ser crucial per a dur la trobada a bon port. Sense la col•laboració entre les associacions i les institucions locals, m’atreviria a dir que no val la pena intentar muntar una moguda d’aquestes. A “Palamós Terra de Mar 2010” aquesta col•laboració no es va donar i la festa, des del punt de vista de la participació d’embarcacions tradicionals, va quedar deslluïda com ja vam comentar. I recordo també l’intent, fa un parell d’anys, de fer la “II Festa de al Mar” a l’Ametlla, en el marc del "Dia del Pescador", que finalment es va desestimar perquè l’Ajuntament d’aquella localitat no va garantir el suport necessari per donar-li l’envergadura que es pretenia i que havia tingut en edicions anteriors.




El sardinal Sant Pau, a dalt, i el llaüt Virgen de Montetoro, a sota

La festa marinera de Catalunya?

I ara passem a l’apartat sempre dolorós, però necessari per poder avançar, de les crítiques. Com he dit al començament, la “II Festa de la Mar – Vilanova 2010” va estar lluny del que se suposa que hauria de ser la gran festa de la marina tradicional de Catalunya. A diferència de la primera edició celebrada a Cadaqués l’any 2006, la Federació no partia de zero, sinó amb un avantatge molt favorable: una infraestructura festiva muntada –la Setmana del Mar- i uns serveis per a acollir les embarcacions i atendre les tripulacions a disposició de l’organització; i a més, gratuïtament. A Cadaqués –tret del pavelló poliesportiu que va cedir l’Ajuntament per a fer-hi els àpats i les actuacions musicals- la resta ho van muntar tot entre la Federació i els Amics de la Vela Llatina de Cadaqués, amb un cost econòmic considerable que es va haver de cobrir a través d’una subvenció del departament de Cultura. Subvenció que va trigar un any a arribar –a causa d’un canvi de govern-, i que si no hagués arribat, hauria posat en un compromís molt seriós la Federació i alguns dels seus membres.



Imatges de la navegada de Vilanova  a Sitges

A Vilanova, la part econòmica estava resolta d’entrada. En aquest sentit, la “II Festa de la Mar” era una bona operació. Però va fallar el més elemental, allò que és la raó de ser de qualsevol trobada d’embarcacions tradicionals, sobretot si pretén ser supra-regional: les embarcacions. És cert que des de la Federació es van fer contactes amb Galícia, Andalusia, el País Basc, Balears i Canàries. Però estem en època de crisi i tothom que depèn de patrocinis i subvencions per moure’s ha hagut de restringir les sortides aquest any, triant les que li anaven millor. Encara prou que vinguessin dos batels bascos que van aportar la nota exòtica. Per sort els viatge els va compensar i s’ho van passar d’allò més bé. De moment ja hi ha dues barques d’aquí que els tornaran la visita el “Dia del Batelero 2010” que se celebrarà a Getaria el 31 de juliol. Ara bé, la flota catalana, en general, no va respondre. O, com a mínim, com se suposa que ho hauria d’haver fet davant de la seva festa. És el mateix que va passar a Cadaqués 2006, amb la "I Festa de la Mar", que hi havia més barques de fora que de Catalunya.

Membres de l'Arjau de Cambrils, la participació més nombrosa
(Foto: Associació Arjau)

Bé, en el cas de Vilanova caldria matisar això de l’escassa resposta de la flota local. Sí que va respondre la flota del sud de Barcelona. De Cambrils van venir tres barques de l’associació Arjau, i una que es va haver de quedar a terra l’últim moment, per un problema amb el remolc. També en van venir de l’Ametlla, de Calafell, de Vilanova, de Sitges, de Barcelona, de Terrassa i de Cardona. Però la flota del nord de Barcelona no va respondre; només tres embarcacions, de Sant Feliu de Guíxols, Sant Pol de Mar i Mataró. Per què? Se m’acudeixen algunes raons:

- En general, els armadors només van a la trobada de casa o les que els hi queden més a prop. I a més, prenen la decisió a última hora. De vegades és per qüestions logístiques: mal temps per anar-hi navegant, falta de remolc, etc. Els gallecs, quan han de viatjar lluny, lloguen un camió, el carreguen de dornes i van allà on sigui. Nosaltres no tenim aquesta capacitat operativa; però és que ni tan sols som capaços d’organitzar-nos per compartir els recursos de què disposem. Aquí encara anem tots per lliure.


L'arribada del Cyrano a Sitges

- Els vaixells professionals, és a dir, els que es dediquen al xarter, supediten l’assistència a les trobades a les sortides que tenen contractades, cosa del tot lògica per altra banda. El negoci és el negoci. De tota manera, a Vilanova es va oferir a algun d’aquests vaixells la possibilitat de poder fer sortides amb el públic de la Setmana del Mar, però sembla que no va interessar. D’aquests vaixells només va venir el bergantí Cyrano i la veritat és que, amb tot el velam desplegat, va aconseguir ambientar la trobada com cap altra embarcació. Espero que la seva presència a Vilanova els hi sortís més a compte que a Palamós.

- Pel que fa als vaixells propietat d’institucions, també tenen un programa de sortides força atapeït i, per tant, cal sol•licitar la seva participació en un esdeveniment amb molta antelació. Tot i això, a Vilanova van venir la Lola, del Museu Marítim de Barcelona, i el Far Formentera del Consorci El Far.

Arribada de la Nena i del Far Barceloneta a Sitges

- La Festa de la Mar, itinerant i sense data fixa de celebració, no té prou poder de convocatòria. No està consolidada; no ha esdevingut una marca com els Encontros de Galícia, que són el model al que podríem aspirar. Actualment, qualsevol de les trobades clàssiques –Cadaqués, Calella, l’Escala-, i d’altres que ja estan força arrelades, té més imatge de marca i més capacitat d’atracció que la Festa de la Mar. Estic segur que hi ha armadors que, posats a escollir, prefereixen sacrificar la Festa de la Mar abans que perdre’s la trobada de casa. Però hi ha una cosa que és evident: si nosaltres no hi creiem, si no l’omplim de contingut i li donem suport, la Festa de la Mar no arrelarà mai.


La platja de la Fragata plena de barques i el
Club Nàutic de Sitges on es va fer el dinar

- I he deixat pel final la raó que considero més important i també la més preocupant: la FCCPMF, en aquests moments, està en hores baixes i no té la força que hauria de tenir per liderar aquest moviment al voltant de les embarcacions tradicionals. Però... qui és la Federació? Doncs les vuit associacions que la formen i els seus socis respectius. Perquè la junta directiva està constituïda per representants d’aquestes mateixes entitats, no és un ens a part. Se suposa, doncs, que quan es decideix tirar endavant la “II Festa de la Mar”, l’acord es transmet a les respectives entitats i la maquinària es posa en marxa. Però tot fa pensar que la corretja de transmissió entre les associacions i els seus afiliats no acaba de funcionar. O si funciona, si la informació arriba als socis, aquests no estan prou motivats o només es belluguen per assistir a les dues o tres trobades que fan a prop de casa, i tot això del patrimoni, etc., no els treu la son. Hi ha entitats que només semblen cobrar vida amb motiu de la seva trobada local. La resta de l’any resten hivernades, com les barques. I a l’hora de fer coses, són poques les persones que estiren de carro i acostumen a ser sempre les mateixes.


La tornada a Vilanova a bord del Sant Pau

No pretenc criticar ningú. Només vull constatar la resposta desigual de les associacions federades davant la convocatòria de la “II Festa de la Mar”. En algun cas ha estat de recolzament total, com la de l’Arjau de Cambrils; en altres, silenci absolut. Això com s’explica? També tinc la meva teoria al respecte. L’experiència de la “II Festa de la Mar” m’ha fet adonar d’una cosa que pot semblar molt òbvia: qui belluga aquestes coses, qui anima aquests moviments, qui fa que determinades iniciatives funcionin i tinguin èxit, no són les institucions, sinó les persones. Sense les persones, les entitats, els clubs, les associacions, etc., són una closca buida. Crec, doncs, que les associacions que hem fet servir fins ara han quedat obsoletes o hi quedaran ben aviat. No nego que puguin tenir una utilitat representativa, davant de l’Administració i d’altres instàncies, per exemple. Però no ens enganyem: les associacions les mouen les quatre persones de sempre. Això genera cansament i, sovint, frustració per la manca de resposta. Són estructures que funcionaven bé en una altra època. Però ara, per molt que la junta directiva marqui unes consignes, unes línies a seguir, si la gent no es mobilitza, no va a les trobades, no participa, no serveix de res. Per això dic que, com a cadena de transmissió, les associacions estan rovellades. Avui dia els únics organismes capaços de generar dinàmiques amb un cert ressò social, de canviar les coses i d’avançar són col•lectius amplis de persones amb els mateixos interessos i –això és fonamental- connectades directament entre si, sense intermediaris ni filtres.


Calen, doncs, nous sistemes organitzatius més eficaços, dins d’aquest moviment de les embarcacions tradicionals, que permetin establir contactes de persona a persona, de manera que la informació circuli lliurement en tots els sentits i en temps real, i que facilitin l’intercanvi i la col•laboració constant. Cal utilitzar les xarxes socials i les eines que ens proporciona Internet i organitzar-nos d’una altra manera. No crec que per això perdem força, al contrari. El moviment de suport a l’esmena al projecte de Llei General de Navegació Marítima, segurament la primera gran acció col•lectiva d’abast i transcendència estatal, ha sorgit i ha crescut a Internet, utilitzant els recursos que ofereix la xarxa per escampar-se per tot arreu. I més que se’n podrien utilitzar. Imagineu que els armadors, patrons i tripulants d’embarcacions tradicionals, i qualsevol persona activa dins d’aquest col•lectiu, estiguéssim tots connectats dins d’una xarxa social. Qualsevol cap de setmana es podrien organitzar trobades en qualsevol punt de la costa; només caldria que diversos grups ens poséssim d’acord per sortir a navegar plegats. També podríem compartir els recursos disponibles a l’hora de fer un desplaçament llarg. I intercanviar informació i consells a l’hora de restaurar una barca. I... un munt de coses més!

El Mestraló des del Sant Pau

No m’invento res. Aquesta revolució propiciada per les noves tecnologies ja fa temps que ha arribat al món de l’economia, de l’empresa, dels mitjans de comunicació... i ho està capgirant tot, ho està posant tot potes enlaire. Seria ingenu pensar que això no afectarà el nostre sector, que no va amb nosaltres. Si volem ser un moviment actiu i dinàmic del segle XXI, amb capacitat de penetració social, hem d’adoptar noves maneres d’organitzar-nos, utilitzant les eines que ens proporciona Internet i les noves tecnologies de la comunicació, en l’entorn de les xarxes socials. Sense l’aportació de cadascuna de les persones actives que es mouen en l’àmbit de les embarcacions tradicionals, no sortirem d’on estem. Comuniquem-nos entre nosaltres, directament i obertament, de manera que tothom pugui participar en la conversa. Obrim-nos, creem nous espais de trobada en què tothom hi pugui col•laborar i aportar valor. Estic convençut que si no ho fem així, estem condemnats a morir d’inanició, com li va passar a l’Estrop.

La Natalia II de Sitges

Mentre escrivia aquesta entrada m’he adonat que hi ha més gent que es pregunta on anem. A les Illes, en Joan del blog “Paquita B”, expressa el seu neguit sobre el moment actual de la vela llatina a les Balears i acaba dient que “hem de fer més per la nostra marina tradicional”. Us recomano que llegiu les seves reflexions i també els comentaris sucosos que li fan. El debat està obert i us convido a dir-hi la vostra.

Trobareu més fotos de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010” en els enllaços següents:

- Àlbum d'en Toni Clapés a Picassa
- Àlbum de Montse Granollers a Picassa
- Àlbum de Joan Sol a Flickr
- Blog de la trobada