20.6.10

Els pescadors de Sant Pol

Divendres passat, el programa “Thalassa” va dedicar un dels seus reportatges a Sant Pol de Mar i a la història marinera d’aquesta vila del Maresme, centrada sobretot en la pesca. El reportatge mostra imatges antigues de pesca i la maniobra d’avarada i treta de les barques, que la gent de l’associació “A Tot Drap” va reproduir pel programa amb la seva embarcació, el sardinal Sant Pau, sota la mirada crítica d’alguns antics palers.

En el reportatge “Els pescadors de Sant Pol” hi apareix també l’Esther Pujol, protagonista del llibre “Records d’una dona de mar”, i l’Eliseu Carbonell, investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i autor d’aquest treball, que permetrà conservar una part important de la història dels pescadors santpolencs i del nostre patrimoni marítim. El reportatge també recull el testimoni d’en Josep Montmany, pescador professional i patró del Sant Pau, que parla del passat i el present d’aquest activitat. Ell, juntament amb la gent de “A Tot Drap”, intenten conservar el poc que queda d’aquell món; un món que, com diu l’Esther Pujol, dona pragmàtica i amb experiència, mai no tornarà a ser el que era. 

La protagonista i l'autor del llibre apareixen en el reportatge de "Thalassa".

El programa "Thalassa" ha estat el guanyador de la primera edició del "Premi Francesc Roig Toqués, Vilanova i la Geltrú", instituït per l'Ajuntament d'aquesta ciutat en memòria d'aquest vilanoví il·lustre, mestre modelista i conegut internacionalment pel seu Museu de Curiositats Marineres. El premi, de caràcter anual, té com a objectiu el reconeixement a la dedicació d'un projecte o trajectòria de tipus cívic, cultural o científic de l'àmbit de la Mediterrània, que hagi contribuït al coneixement i divulgació d'algun aspecte relacionat amb el mar.  Tots aquests mèrits els reuneix, sens dubte, el programa "Thalassa", que durant els vint anys d'emissió que ara celebren s'ha convertit en el programa de referència dedicat al mar. El guardó es lliurarà el proper 29 de juny, dia de Sant Pere, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova, dins dels actes de celebració de la "40 Setmana del Mar".

Si us vau perdre el “Thalassa” de divendres dedicat als pescadors de Sant Pol, ara el podeu repescar, i mai millor dit.




17.6.10

“II Festa de la Mar” i altres trobades

A partir del proper cap de setmana se succeeixen diverses festes i trobades relacionades amb les embarcacions tradicionals. La més immediata és la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf – II Festa de la Mar Vilanova 2010”, que comença divendres al vespre a Vilanova i la Geltrú. La trobada es fa en el marc de la “40 Setmana del Mar” de Vilanova que. tot i la seva tradició i la gran quantitat d’activitats relacionades amb el mar que ofereix –una cinquantena llarga-, mai no havia comptat amb la participació d'embarcacions tradicionals. Per aquest motiu, la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial va proposar a l’organització de la Setmana del Mar d’incloure en el programa la “II Festa de la Mar”, amb la idea que tingui continuïtat i es consolidi com a “Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf”.


A diferència de les trobades locals, la “Festa de la Mar” l’organitza la FCCPMF i és itinerant. La primera edició es va fer el 2006 a Cadaqués i hi van participar embarcacions de Catalunya, Galícia, Andalusia i Balears. Aquest any, la crisi i les retallades de pressupostos i subvencions han fet que la flota quedi reduïda a embarcacions de Catalunya i del País Basc. Es calcula que hi poden assistir una quinzena d’embarcacions, entre elles dos vaixells grans, com són el bergantí Cyrano i la goleta Äran, que es presentarà en públic per primera vegada. En aquesta ocasió, l’organització de la “II Festa de la Mar” corre a càrrec de la Federació, de l’Institut Setmana del Mar i del Consorci Colls i Miralpeix – Costa del Garraf. Els punts forts del programa –que trobareu complet en aquest enllaç- són la navegada de Vilanova a Sitges, amb dinar inclòs en aquesta vila i tornada per la tarda; i la que es farà per davant de Vilanova el diumenge.

Esperem que la llavor de la “I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf” arreli i que, a partir d’ara, la “Setmana del Mar de Vilanova” compti amb la participació de la flota de vela llatina, que també era habitual antigament en aquestes aigües. Si us interessa participar en aquesta trobada amb la vostra embarcació, encara hi sou a temps. Només cal que ho sol•liciteu a la FCCPMF a través del seu e-mail: fccpmf@yahoo.com


El cap de setmana del 26 i 27 de juny tindrà lloc la “XVIII Trobada d’Embarcacions Tradicionals de Calella de Palafrugell”, una de les clàssiques del calendari, que organitza l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella. En l’edició d’aquest any hi destaca l’exposició “El viatge dels sardinals”, que s’inaugurarà dissabte a la tarda a l’espai cultural del restaurant La Bella Lola, situat al costat de Sa Perola, al Port Bo. La intenció d’aquest acte és debatre i posar de manifest la importància de la recuperació dinàmica del nostre patrimoni marítim, utilitzant com a suport les vivències del viatge a Menorca dels quatre sardinals Espérance, Notre Dame de Consolation, Sant Elm i Santa Espina, l’estiu passat.


El 3 de juliol es fa la “V Trobada de Vela Llatina de l’Ametlla de Mar”. L’activitat principal d’aquest any és la rememoració del Port de l’Estany i l’homenatge als seus pescadors. “L’Estany –explica el programa- va ser el refugi natural dels primers pescadors que varen arribar al golf de Sant Jordi procedents del País Valencià, arribant a acollir una flota de pesca important. Es va utilitzar fins a finals dels anys cinquanta del segle passat”. El motiu de la trobada és recordar les característiques d’aquest espai natural i l’ús que se’n feia, i retre homenatge als pescadors que hi van treballar. I pel que fa a la navegada, cal dir que es tracta de la “Regata Copa Catalunya”, que se’n faran dues proves, una al matí i una a la tarda, i que per participar-hi cal tenir llicència federativa.

El Port de l'Estany de l'Ametlla de Mar.

Paral•lelament, amb motiu de la celebració aquest any del vintè aniversari del programa “Thalassa” de TV3, l’equip d’aquest espai televisiu de referència dedicat al mar, es va embarcar en el pailebot Santa Eulàlia per recórrer la costa catalana en un viatge que va començar el dia 6 a Portvendres i acabarà diumenge que ve a Sant Carles de la Ràpita.

Durant aquest recorregut, que té una part festiva i de celebració, l’equip es retroba amb les poblacions costaneres i amb molta de la gent amb les que durant aquest vint anys ha compartit la seva singladura televisiva. L'equip de "Thalassa" aprofitarà la Ruta de l’Aniversari per preparar nous reportatges per la propera temporada en què vol fer una sèrie de retrats de pobles costaners que mostrin l’anima marinera que els ha fet créixer i de la qual, encara i malgrat el canvis, es nodreixen.

Avui dijous el Santa Eulàlia visita Tarragona; divendres, l’Ametlla de Mar; i dissabte i diumenge, Sant Carles de la Ràpita, punt d’arribada de la travessia i fi de festa. Podeu seguir la Ruta de l’Aniversari i els diversos actes que s’han fet a cada port a través del nou blog “Thalassa el mar”. I també podeu llegir una entrevista al creador i director de “Thalassa”, Pere Secorún, en aquest enllaç.


11.6.10

La meva primera sortida en Dragon

Dissabte passat vaig fer realitat un desig de joventut: vaig sortir a navegar en un veler de la classe Dragon. Concretament, el Drac, amb el número de vela E-27; un magnífic Borresen de fusta, del 1966, que pertany a la flota del Museu Marítim de Barcelona i que, com totes les peces de museu, té la seva història. La sortida va tenir lloc en el marc del “Trofeu Museu Marítim” per a vaixells d’època i clàssics, i embarcacions de vela llatina, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim. Va ser un dia esplèndid en tots els aspectes: sol, bona temperatura i un garbí de 15 a 20 nusos. A més, vam quedar tercers en temps real i compensat, cosa que no està gens malament si tenim em compte que els altres cinc participants eren vaixells de creuer, molt més grans.

La proa del Drac, perseguint el Kanavel. Al fons, el Nerissa i l'Almaran.

Sempre m’ha agradat, el Dragon. Quan era adolescent tenia una petita llibreta de poemes, que vaig folrar amb una foto del Fortuna, el Dragon de l’aleshores príncep Joan Carles, amb el qual va participar en el Jocs Olímpics de Munich 72, formant tripulació amb Félix Gancedo i el Duc d’Arión. El Fortuna –ho he llegit no sé on- va ser el regal de noces de la seva esposa, Sofia de Grècia. La princesa Sofia va donar nom a un dels trofeus més coneguts del calendari de regates de vela lleugera, que se celebra des de fa 41 anys a Palma. Jo hi vaig participar en la sisena edició, l’any 1974, en la classe Snipe. En aquella època, el malagueny Félix Gancedo, amb el seu Gran Numa, era el rei d’aquesta classe, en la qual guanyaria tres títols mundials. Aquell abril del 74 jo acabava de fer 17 anys i el meu patró i armador era un company de classe, de la mateixa edat, del Col•legi La Salle de Tarragona. A Palma no vam rascar bola, perquè el nivell dels participants, procedents de diversos països i entre els quals hi havia regatistes olímpics, era altíssim. Però vam poder veure de prop vaixells que no havíem vist mai, entre ells els elegantíssims Dragons; autèntics mobles flotants –la majoria encara eren de fusta- i, sens dubte, la més aristocràtica de les embarcacions de vella lleugera.

El Fortuna, a la coberta d'una vella llibreta meva de poemes juvenils.

Remenant calaixos he trobat la llibreta de poemes amb la foto del Fortuna, que m’ha fet l’efecte de la famosa magdalena de Proust i m’ha transportat fins a un temps en què l’experiència de la mar i de la navegació era viscuda amb una intensitat enorme, que es barrejava amb altres experiències de la vida, d’aquelles que no s’obliden mai. El cas és que, com us deia –i perdoneu l’anada d’olla-, el Dragon és un vaixell que sempre m’ha agradat molt. Però mai no havia tingut ocasió de provar-ne un fins dissabte passat. L’experiència, en aquest cas, també va ser digna de recordar, però abans de fer-vos cinc cèntims de les sensacions viscudes a cavall d’una d’aquestes criatures marines, situem-nos...

El Drac i el Santa Eulàlia, dos vaixells de la flota del MMB.

El Dragon va néixer d’un concurs organitzat el 1929 pel Royal Yacht Club de Göteborg, per dissenyar una embarcació de regates de dimensions mitjanes i a un cost assequible. El guanyador va ser el dissenyador naval noruec Johan Anker, que també era regatista i tenia una gran experiència en aquest tipus de vaixells. El 1912 havia guanyat la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Estocolm, en la classe 12 metres; i el 1928 la va tornar a guanyar en la classe 6 metres. Anker va dissenyar un quillat de línies esveltes i estilitzades, pròpies de l’època, amb una proa i una popa molt llançades, de 8’90 metres d’eslora màxima i 5’66 d’eslora de flotació, 1’20 de màniga, 1’95 de calat i 1’7 tones de desplaçament. El vaixell va tenir un gran èxit i va ser classe olímpica des de 1948 fins a 1972. En les regates d’aquests últims Jocs, celebrades a Kiel, hi va participar el Fortuna. Actualment hi ha prop de 1.500 vaixells actius repartits entre 29 països, i se’n construeixen al voltant de 45 unitats l’any. Segons la International Dragon Association, els països que amb les flotes més nombroses són Alemanya, amb 418 vaixells registrats; el Regne Unit, amb 116, França, amb 102, i els Països Baixos, amb 93. A Espanya només n’hi ha 4.

L'E-27, net i polit després de la regata, al seu amarrador del RCMB.

El Drac del Museu Marítim de Barcelona entra dins de la categoria dels dragons clàssics, que segons les regles de la IDA són els “construïts amb mètodes convencionals dissenyats segons els plànols originals, abans de 1972”. L’E-27 és de 1966 i va ser construït a les drassanes Borresen de Dinamarca, tal com en dóna fe la placa que hi ha collada a la banyera, sota la canya del timó. Borge Borresen, el fundador d’aquesta drassana, va ser també un regatista llegendari. Va construir un dels primers Dragons a Dinamarca el 1936, a l’edat de 16 anys, juntament amb el seu germà Albert. I en va seguir construint fins que va morir, l’any 2007, als 87 anys. Amb els seus vaixells, coneguts per les inicials “BB”, va prendre part en un munt de regates internacionals, i entre elles va participar en 51 edicions de la Dragons Gold Cup, tot un rècord! I va guanyar el campionat del món de la classe als 74 anys. Els germans Borresen van participar en el “IV Trofeo Princesa Sofía” de Palma, l’any 1972, amb un Dragon anomenat Barcelona II, formant tripulació amb un regatista espanyol que es deia Díaz, i van quedar en tercera posició per davant del Fortuna del príncep Joan Carles.

Marca de la casa i segell de qualitat.

L’any 2003, els senyors Josep Maria i Enric Montal Costa van donar l’E-27 al Museu Marítim de Barcelona, que durant dos anys el va sotmetre a una lenta i laboriosa restauració, amb la intenció que tornés a navegar. En l’article “Restauració d’una embarcació de regates de classe Dragon”, del tècnic del MMB Enric Garcia Domingo, s’explica tot el procés. Per mi, el més destacable del projecte, és el seu objectiu final: tornar el vaixell a la vida activa i fer-lo navegar de nou, actuant com a representant del Museu en totes les regates i esdeveniments en què participi. Actualment l’E-27 està amarrat al Reial Club Marítim de Barcelona i una tripulació voluntària s’encarrega de fer-lo navegar i s’ocupa del manteniment, a les ordres dels patrons Jaume Zaragoza i Pep Moll.

El Drac porta un motor foraborda British Seagull per entrar i sortir de port.

I què se sent a bord d’un Dragon? D’entrada, la sensació que vaig tenir al moment de saltar a bord del Drac va ser d’una gran estabilitat. La meitat de les prop de dues tones que desplaça es concentren a l’extrem de la quilla i això fa que es balancegi molt poc lateralment. L’altra cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de reglatges que té per regular l’aparell: cuninghams de gènova i de major, pajarín, barber-hauler, barra d’escota... i dos magnífics parells de winches per banda, de doble velocitat, per a les escotes del gènova i de l’espinaker, i un altre de central per a l’escota de la major. Però el més extraordinari és el sistema per caçar les burdes, que travessen la coberta i van a parar a uns volants situats a banda i banda, i que mantenen ben ocupat un dels tres tripulants. Entre les burdes, el tensor del back-stay, la contra de botavara i els altres dispositius es pot ajustar la flexió del pal i la bossa de les veles en funció de cada rumb i de la intensitat del vent. Pensava que un vaixell d’aquesta “edat” seria molt més senzill, però l’E-27 va tan equipat com un veler de regates modern i això el converteix en una embarcació molt tècnica.

Detall del volant de la burda d'estribord i dels winches de babord. 
Les manetes van per sota de la coberta.

Navegant, el comportament del Dragon és extraordinari! Dues coses em van sorprendre molt gratament: la sensibilitat del timó i la sensació de seguretat que proporciona el vaixell. Vaig agafar la canya en un rumb d’aleta i pensava que, tractant-se d’un vaixell d’un cert desplaçament i dimensions, aniria una mica “dur” de timó. Al contrari! És sensible com una embarcació de vela lleugera més petita i reacciona de seguida. En ser un vaixell llarg i estret, i de quilla fonda i correguda, amb vents de popa té una certa tendència a travessar-se baixant l’onada, i cal avançar-se corregint amb una mica de timó cap a l’altra banda, però sense passar-se, perquè aleshores se te’n va de seguida cap a banda oposada. Suposo que cal agafar-li el punt. En canvi, en cenyida és fantàstic! Agafa un angle d’escora i d’allà no es mou, com si anés sobre un carril. Llavors recolza els llançaments de proa i de popa a l’aigua, i la velocitat augmenta proporcionalment amb l’eslora. Cenyint a rabiar amb un vent de 17 a 20 nusos en fèiem uns 6 de velocitat constant, que no està gens malament si tenim en compte que les veles del E-27 són velletes i gairebé no es poden aplanar. Hi anàvem quatre tripulants –la tripulació és de tres-, una mica justos d’espai, asseguts a sobrevent, amb les veles trincades i en cap moment vam haver d’amollar. Vull dir amb això que el vaixell aguanta, és molt noble i no et fa patir amb reaccions inesperades. Això sí, vam quedar xops de cap a peus, però molts contents, i encara més desprès del resultat obtingut.


Aparellant i sortint de port.

La primera regata del Trofeu Museu Marítim per a vaixells d’època, clàssic i vela llatina va consistir en un recorregut de 12 milles, entre dues boies situades una davant del Port Olímpic i l’altra a la desembocadura del Besós, amb dos trams amb vent portant i dos amb vent de proa. Tot i que, en temps real, el Nerissa (1:43:2) va guanyar al Almaran New York (1:46:34), la bonificació d’aquest últim per ser un vaixell d’època el va convertir en guanyador de la prova en temps compensat (1:12:54) amb quatre minuts per davant del Nerissa (1:17:02). Nosaltres vam fer un temps real de 2:05:57 i 1:23:57 en temps compensat. I per darrera nostre van quedar el Kanavel, el Clavileño i l’Izarra.




A la caça del Kanavel. A la boia del Besós el vam atrapar i ens vam situar tercers.

En la classe vela llatina només hi van participar dues embarcacions, la Mixineta i la Lola, del MMB. Fet que demostra, com comentava a l’entrada anterior, que aquesta regata no aconsegueix atraure la flota de vela llatina, ja sigui perquè no interessa la regata, la competició, o bé perquè no s’acaben de trobar a gust en l’ambient d’un club com el Marítim i entremig de iots, per molt clàssics que siguin. La veritat és que jo m’hi vaig trobar molt a gust, tant a terra com a l'aigua. Tot i que, com ja he dit alguna vegada, no m’agrada la competició, aquesta regata és força tranquil•la i el repte consisteix en procurar treure el màxim rendiment del vaixell i fer que camini el més de pressa possible. A més, és un regal per la vista, perquè navegues al costat de vaixells molt bonics. Per exemple, vaig poder veure el Far Barcelonata navegant a vela, que encara no l’havia vist, tot i que no va participar en la regata.


A sobre, l'Almaran NY i, a sota, el Far Barceloneta.

La meva primera sortida amb Dragon va ser, doncs, molt satisfactòria i m’han quedat moltes ganes de repetir. La propera fita per a l’E-27 és participar en la “III Regata Puig Barcelona Vela Clàssica” de mitjans de juliol. Potser hi pugui haver una nova oportunitat...


2.6.10

Reflexions a partir de "Palamós Terra de Mar"

El cap de setmana passat es va celebrar la quarta edició del festival marítim “Palamós Terra de Mar”, que aquest any estava dedicat a la investigació marina, amb la participació de diversos vaixells oceanogràfics. El certamen va atreure nombrosos visitants, però l’escassa participació d’embarcacions tradicionals va resultar decebedora. Si descomptem el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, a més de tres llanxes clàssiques i una rèplica d’un William Fife, de barques mitjanes i petites de vela llatina, que constitueixen el gruix de la flota catalana tradicional, només n’hi van participar cinc. Em sembla una participació molt pobra per a un certamen que vol ser el festival mariner de la Costa Brava. A qualsevol trobada de Calella, que es fa al poble del costat, com a mínim n’hi ha tres vegades més. I a la de Cadaqués. I a la de l’Escala. Què va passar? Aquests dies hi he estat rumiant i he arribat a una sèrie de conclusions que vull compartir amb vosaltres, esperant també que hi digueu la vostra.

En primer terme, l'ex Goretti, que ara es diu El Fifi.

Coincidència d’activitats.- Aquest últim cap de setmana de maig van coincidir el “Palamós Terra de Mar 2010” i la primera edició de l’Escale a Sète, festa de les tradicions marítimes celebrada en aquesta localitat francesa, en què hi van participar un centenar d’embarcacions. De Catalunya hi van anar els sardinals Santa Espina i Sant Elm, la Xerina, la Mixineta, la Nena i el Capeador de la FCV (Aquí en teniu les impressions del blog Escenavegant). Es podria deduir, doncs, que la coincidència de tots dos festivals va fer que el francès, que aspira a convertir-se en una mena de Douarnenez de la Mediterránia, li restés participació al català. Des d’algun blog s’ha lamentat aquesta coincidència, que potser s’hagués pogut evitar. Òbviament, sempre és millor que no coincideixin dos certàmens que mouen el mateix tipus de participants i de públic. Però no crec que l’absència d’aquestes sis embarcacions fos decisiva en el fet que la trobada de Palamós quedés deslluïda. Molt millor si hi haguessin estat, és clar, però n’hi faltaven moltes més. On eren?

Poques barques al "Palamós Terra de Mar 2010"

Obrir la temporada és arriscat, perquè encara hi ha moltes barques que no s’han posat a punt després del període hivernal. Dos dels vaixells grans, el Sant Isidre i el Sant Ramon, no estaven operatius per raons que no venen al cas. I em fa l’efecte que trigarem a veure’ls en una trobada. Sens dubte van ser també dues baixes importants. En aquesta època de l’any encara no s’ha establert la dinàmica d’anar saltant d’un port a l’altre seguint el calendari de trobades, que sol arrencar pels vols de Sant Joan, amb la trobada de Calella. En aquest sentit, potser al “Palamós Terra de Mar” li va anar millor al setembre, tancant la temporada, després de la trobada de l’Escala, quan totes les barques són a l’aigua.

Per tant, jo diria que qualsevol entitat que vulgui organitzar una activitat i pretengui comptar amb la participació de la flota de vela llatina ha d’estudiar bé el calendari, que aquesta temporada, per cert, es presenta força atapeït. És clar que, tradicionalment, el calendari de trobades també costa de tancar i gairebé és impossible tenir-lo a primers d’any, cosa que facilitaria organitzar-se i coordinar les diverses propostes amb temps. I aquí penso que hauríem d’entonar un mea culpa tots plegats.

La Lola, aparellant. Al fons el Sant Pau.

Les associacions locals, ignorades.- Crec, i així ho he expressat en algun blog, que el més sorprenent i lamentable d’aquest “Palamós Terra de Mar” és el fet que l’associació local “La Mar d’Amics” ho hi hagi participat amb un paper actiu i destacat. Em consta que a la primera edició hi eren, però ben aviat van començar les desavinences amb l’Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca, que actualment són els organitzadors únics d’aquest festival mariner. Cansats de sentir-se ignorats i deixats de banda, “La Mar d’Amics” ha optat per retirar-se, tot i que en el programa d’aquest any apareixien entremig d’una llarga llista de col•laboradors, al costat del Cine Club Badia, els Hipermercats Esclat i la Fleca de l’Empordà. És un error.

Qualsevol ajuntament o entitat que vulgui organitzar un certamen mariner i convocar la flota d’embarcacions tradicionals ha de comptar amb l’associació local. Perquè qui mou la flota són les associacions. I a les trobades i festes marineres s’hi va -a banda que vingui més o menys de gust- per amistat, per compromís, per donar suport als companys, i perquè si vas a la seva trobada, ells vindran a la teva. La trucada telefònica, la invitació personal, el contacte directe són la manera habitual d’assegurar-se la participació en aquest sector en què tothom es coneix. I això ho fan les associacions i les persones que les integren. A més, les associacions poden organitzar activitats paral•leles relacionades amb la cultura i el patrimoni marítim: exposicions, tertúlies, jocs, demostracions... Els seus membres són voluntaris que fan feina i, a més, treballen de franc.

La Pepeta i el Capitán Valdés, sortint de port.

Penso, doncs, que s’equivoca d’estratègia qui vulgui muntar un esdeveniment amb embarcacions tradicionals sense comptar amb les associacions o amb l’entitat que les representa: la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Segurament la FCCPMF té moltes mancances, però una certa capacitat de mobilització sí que la té. Potser “Palamós Terra de Mar” ja en té prou amb el Santa Eulàlia, el Far Barcelona i el Cyrano, que fan molta patxoca amarrats a port. Amb això no vull ignorar les sortides per a escolars que van fer durant la setmana, que també tenen la seva importància; però no m’imagino un Brest o un Douarnenez sense els centenars de petites embarcacions que acompanyen els vaixells grans i que són les que la gran majoria de persones interessades per la navegació tradicional es poden permetre. Perquè, no ens enganyem: aquesta afició, al nostre país, no és gaire assequible, precisament. Però potser el “Palamós Terra de Mar” es vol allunyar del model trobada de vela llatina.

Model de festa.- Crec que, en mans dels ajuntaments i de les seves àrees de promoció econòmica i ciutadana, les festes marineres s’han posat de moda i ja comença a passar com amb les festes i fires medievals: cada cop n’hi ha més i cada poble vol tenir la seva. I aleshores et trobes tota una col•lecció de parades d’artesania i productes diversos, que són habituals d’aquesta manera de fires, amb la diferencia que, mentre en unes el venedor va disfressat de serf de la gleva, en altres porta una samarreta a ratlles blaves i blanques, i adorna la parada amb un boci de xarxa i un parell de nanses. A “Palamós Terra de Mar” hi havia una mica d’això, suposo que pensant en captar el gran públic, que tant se li’n dóna que la cosa vagi de vaixells i de mariners com de les Croades.


Sovint, en aquests casos, l’ajuntament de torn contracta alguns vaixells, els més grans, com a “golondrina” per treure gent a passejar. No crec que sigui la millor manera de mostrar el patrimoni marítim flotant, però és millor això que res, i també és una bona font d’ingressos per a aquests vaixells, que contribueix a la seva conservació i funcionament. De tota manera, preferiria més “rigor” en els continguts d’algunes d’aquestes festes marineres i que s’ajustessin més a la temàtica a què se suposa que estan dedicades.

Dels continguts de “Palamós Terra de Mar 2010” cal destacar tota la part dedicada a la investigació marina, amb diversos estands d’institucions que s’ocupen d’aquestes tasques i, sobretot, amb la presència de diversos vaixells oceanogràfics d’estaments oficials, com el Cornide de Saavedra, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, i el Rígel, de l’Institut Hidrogràfic de la Marina. I també hi havia el súper-remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Va ser una bona ocasió per visitar aquests vaixells i assabentar-se de la feina que fan, de la qual segur que en sabem ben poca cosa.


Manca d’entesa i comunicació dins del sector.- Tornant al calendari, el propers 5 i 6 de juny es fa una nova edició del Trofeu Museu Marítim, que organitzen el MMB i el Reial Club Marítim de Barcelona, per a vaixells d’època, clàssics i esperit de tradició, i també per a embarcacions de vela llatina. Aquesta prova no acaba de quallar entre el sector de la vela llatina tradicional, que no té interès per les regates i no es troba còmode en l’ambient exclusiu i “pijo”, per entendre’ns, dels vaixells clàssics.

Personalment, penso que tant els vaixells clàssics d’esbarjo com les embarcacions tradicionals de treball formen part del patrimoni marítim flotant. Tot i que, antigament, els iots clàssics de regata i les embarcacions de treball representaven dues classes socials antagòniques, avui dia representen dues cares d’una mateixa realitat, dins de la navegació d’esbarjo. En tots dos casos, la recuperació i conservació d’aquests embarcacions és fruit de la voluntat i, en molts casos, de l’esforç econòmic d’una sèrie d’armadors decidits a conservar un patrimoni marítim heretat del passat. En el fons, parlem del mateix: parlem de cultura marítima, de patrimoni, de tradicions. I, encara que no ho sembli, estem tots en el mateix vaixell, i mai millor dit. La famosa esmena a la nova Llei General de Navegació Marítima ens afecta i ens pot beneficiar a tots.

L'elegància de les llanxes clàssiques es va poder admirar a Palamós.

Ens els festivals nàutics de fora de les nostres fronteres les embarcacions de treball i els iots clàssics es barregen, i les revistes especialitzades dediquen amplis reportatges tant a la recuperació d’un vaixell tradicional com a la restauració d’un iot d’època, i no fan distinció entre embarcacions de vela i de motor. Aquí, el sector dels clàssics i de la vela llatina és comporten com l’oli i l’aigua. I quan coincideixen en un camp de regates, només hi sol participar la
secció de vela llatina de la FCV. Hi ha un desencontre entre federacions, la de vela i la de patrimoni, que, no sé perquè, no ens acabem de trobar. És clar que aquest desencontre també es dóna entre institucions públiques de més pes i envergadura dins d’aquest mateix sector. És típic d’aquest país: som pocs i malavinguts, i a sobre l’interès particular sol estar per sobre de l’interès general. Em consta, però, que la FCCPMF té la voluntat d’acostar posicions.

Aquestes són algunes de les reflexions que m’he fet després de participar al “Palamós Terra de Mar 2010”. A banda d’això, m’ho vaig passar força bé. Vaig sortir a navegar amb el Sant Pau, convidat pels amics de l’associació “A Tot Drap”, de Sant Pol de Mar, i vam gaudir d’un dia de mar esplèndid, com podeu veure a les fotos. I a port vaig visitar el vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra i el remolcador Punta Mayor, de Salvament Marítim. Interessant, tot plegat. Però vaig trobar a faltar més barques a l’aigua.

La Pollosa, el relleu generacional?

El Far Barcelona i, al fons, el Santa Eulàlia.



L'Anne Bonny, rèplica d'un William Fife.


El pailebot Santa Eulàlia.

El Cyrano, amb els gabiers a les vergues. Als fons, les Formigues.


La Lola, que ja pertany al Museu Marítim de Barcelona.

El Sant Pau des de la Lola (Foto: Vicente García-Delgado)