23.4.10

Dia del llibre mariner

Avui, diada de Sant Jordi, toca parlar de llibres i, en aquest cas, donada la naturalesa d’aquest espai, de llibres relacionats amb el mar. Per això us he preparat una selecció de llibres publicats durant l’últim any –bé, potser n’hi ha algun de més antic-, que he anat comprant a mesura que sortien, la majoria dels quals encara tinc pendents de llegir. Dels vuit que us proposo, sis tenen dues coses en comú: expliquen fets reals viscuts per homes de mar, tots ells capitans de la marina mercant, que a través del seu testimoni, de les seves vivències, permeten fer un recorregut per la història de la marina comercial durant els últims dos-cents anys. I un altre fet, aquest comú a gairebé tots, és que els protagonistes són gent de mar arrelada a la costa central de Catalunya; cosa que permet constatar la gran riquesa del patrimoni marítim, en aquest cas immaterial, d’aquest sector de costa relativament petit, i que ara diversos investigadors i estudiosos s’afanyen a treure a la llum.


Els he ordenat de manera cronològica, en funció del període històric estudiat, de més antic a més actual.

Els viatges del capità Moreu. 1805-1815. Joaquim Llovet (Caixa Laietana, 2009). L’historiador mataroní Joaquim Llovet és autor de diversos llibres imprescindibles per a conèixer la història marítima del Maresme, entre els quals n’hi ha dos més que tinc : “Constructors navals de l’ex-província marítima de Mataró. 1816-1875” i “La matrícula de mar i la província de marina de Mataró al segle XVIII”. El llibre que ara ens ocupa porta per subtítol “Entre la dominació napoleònica i la insurgència mexicana”, i parteix de cartes, registres d’operacions mercantils i quaderns de bitàcola del pilot i capità de vaixell Francesc Moreu i Oliver. Amb tota aquesta documentació, conservada a l’Arxiu Municipal de Calella, l’autor narra els quatre viatges del capità Moreu a Mèxic, amb el seu bergantí Puríssima Concepció, i aporta valuosa informació del comerç amb Amèrica i dels riscos que comportava.


Els mars del meu avi. Sara Masó (Editorial Noray, 2009). La periodista Sara Masó va fer un treball d’investigació exhaustiu per documentar i explicar els viatges del seu avui, el capità Salvador Maristany, del Masnou, a bord del bricbarca Pablo Sensat, entre 1878 i 1884. L’autora compta amb un material extraordinari per reconstruir la història del seu familiar: els quaderns de bitàcola escrits pel mateix capità, amb un estil força expressiu i amè, que transcendeix la simple anotació de dades i els atorga un considerable valor literari. Són textos vius, que transmeten l’estat d’ànim de qui els escriu en cada moment del viatge. És com sentir parlar el capità Maristany!

Una de les coses que més m’impressionen del llibre és que Salvador Maristany només tenia 25 anys quan va accedir al comandament del Pablo Sentat, amb 18 homes al seu càrrec. Va fer dos viatges fins a Indonèsia i les Filipines, i dos més través de l’Atlàntic i el Pacífic, passant pel mític cap d’Hornos i sobrevivint a diversos temporals. L’any 1880 va fer la travessia  de Nova York fins a l'estret de Gibraltar en el temps rècord de 15 dies. Si sou navegants, gaudireu força d’aquest aspecte del llibre, perquè el capità dóna molta informació sobre les maniobres, condicions meteorològiques, etc., que permeten reconstruir amb força precisió –com fa l’autora de llibre- moltes de les singladures. Però Salvador Maristany era molt més que un excel•lent navegant. Com tots els capitans de l’època, havia de ser un hàbil comerciant per obtenir els màxims beneficis amb la compra-venda successiva de les mercaderies que transportava d’un port a l’altre. En aquella època els velers eren empreses flotants en què hi podien participar diversos accionistes. De l’habilitat marinera i comercial del capità en depenia l’èxit de l’empresa.

Aquí teniu el reportatge que el programa “Thalassa” va dedicar al llibre “Els mars del meu avi” i a la seva autora. 


De la vela al vapor. La marina catalana a través d’una família de Vilassar de Mar: els Sust. Joan Giménez (Pagès editors, 2009). El llibre de l’historiador i professor d’història Joan Giménez, també de Mataró, completa aquest gran fresc de l’aventura catalana a Amèrica durant el segle XIX, i fa de pont amb el segle XX i l’arribada del motor. Com  en els dos treballs anteriors, el fil conductor de la recerca també han estat els documents, records i materials conservats per una família d’armadors i navegants, en aquests cas, els Sust, de Vilassar de Mar. En aquest sentit, el llibre té el valor afegit de recuperar i conservar tot un patrimoni immaterial que, sense l’interès de l’investigador, potser hauria quedat ocult, o s’hauria acabat perdent. Per no estendre’m us deixo un enllaç amb el blog amic “Vida Marítima”, que el juliol passat va publicar una entrada dedicada a aquest llibre amb el títol “Jaume Sust Alsina y la barca Habana”.


L’embat del vent. Records d’una vida marinera. Francisco Lleal i Coloma Lleal (Pagès editors, 2009). El llibre és la transcripció de l’entrevista amb el capità badaloní de la marina mercant Francisco Lleal i Bacàs (1913-2000), que en Marcel Mongay va enregistrar durant cinc sessions, durant la tardor de 1997. Posteriorment, la seva filla Coloma, que és filòloga i poeta, la va transcriure, però intentant conservar al màxim l’estil i la manera de parlar del seu pare. El llibre explica la trajectòria professional del capità Lleal, però en un període força convuls de la història europea. Amb un to planer i directe, el capità Lleal ens explica els inicis de la seva carrera durant la Guerra Civil Espanyola, i després viatgem amb ell, a bord dels diversos vaixells en què va treballar, per la Segona Guerra Mundial i la postguerra, i som testimonis de fets com l’acolliment de jueus a Amèrica, els establiments a Palestina, el sistema colonial de la Guinea, l’obertura comercial del franquisme, els règims militars d’Amèrica Llatina... Naturalment no hi falten els fets que pertanyen a la vida marítima, com naufragis, salvaments, temporals, la separació familiar, i tot allò que formava part de la vida quotidiana dels professionals de la marina mercant durant el segle passat. Lectura amena i interessantíssima que, a més, proporciona molta informació sobre els vaixells d’una de les companyies navilieres més emblemàtiques, la Trasmediterránea, en la qual el capità Lleal va desenvolupar la seva carrera.


Navegant per la memòria. Records d’un capità de marina mercant de Vilassar. Josep Bruguera i Batllori (Galerada, 2007). El títol d’aquest llibre ja ho diu tot. La primera part és la crònica de la infantesa del capità Bruguera, nascut el 1928 en una família de mariners de Vilassar de Mar. I la segona part, més extensa, és el seu periple mariner; primer com a oficial i després com a capità al comandament de 22 vaixells de la Trasmediterránea, entre 1967 i 1989. Bruguera va ser, doncs, company de feina del capità Lleal, tot i que aquest ja era inspector de la companyia quan el protagonista d’aquest llibre comença la seva carrera professional al mar. Està bé perquè tots dos llibres es complement i cobreixen gairebé tot un segle de navegació, centrada en aquest cas en el transport de passatge.


Relats d’un navegant. Joan Cabot (Setzevents Editorial, 2009). A diferència dels anteriors, el llibre del capità Joan Cabot Trujillo (Palma, 1949), no és pròpiament un llibre de memòries, sinó un recull de cinc narracions literàries amb el mar, els vaixells i vida marinera com a escenari. Durant trenta quatre anys d’exercici professional, primer com a oficial i després com a capità, Joan Cabot va navegar per tot el món i va comandar diversos tipus de vaixells. Durant aquests viatges va viure experiències i situacions que li han servit per construir cinc històries relacionades amb el món de la mar i dels seus homes, amb el desarrelament que sent el navegant com a teló de fons. Vaig veure el llibre a l’aparador d’una llibreria de Premià de Mar i, lògicament, em va cridar l’atenció de seguida. I quan, llegint la solapa, vaig descobrir que el capità Cabot viu a Premià des del 79 i que prepara unes memòries sobre el mar, me’l vaig comprar de seguida amb l’esperança de trobar-me’l un dia i poder-ne parlar. He de confessar, però, que encara no he llegit “Relats d’un navegant”. El tinc des de fa temps a la tauleta de nit, com aquells vaixells que hi ha fondejats a la bocana dels ports, esperant per atracar. 


Records d’una dona de mar. Esther Pujol i Eliseu Carbonell (Fundació Promediterrània, 2009). A diferència dels llibres anteriors, aquest no conté les memòries de cap oficial ni capità de la marina mercant, però segur que la seva coautora també porta el mar a les venes com tots els altres. “Aquest llibre –copio de la introducció- ofereix un recorregut per l’experiència i la visió del món d’una dona de Sant Pol de Mar que ha dedicat la seva vida al món de la pesca. És una narració quotidiana, propera i familiar, de la vida d’un poble bolcat al mar, que ja no existeix més que en el record dels que ho van viure, el que l’Esther defineix com ‘el temps de les pesques’”.


Crec que “Records d’una dona de mar” té un valor enorme, no només perquè conserva un fragment de la nostra història marinera, sinó perquè aporta el punt de vista femení a un món d’homes i explicat pels homes, quan el paper de la dona en el món de la pesca ha estat molt important. Fins ara, per mi, el gran llibre testimoni de la pesca al Maresme era “Memorial dels pescadors i els peixos”, les converses amb el pescador de Canet Francesc Isern, recollides per Xavier Mas. Però a partir d’ara caldrà comptar amb els records i les vivències de l’Esther Pujol per completar i ampliar la visió del món de la pesca a la nostra comarca.

L’Eliseu Carbonell, coautor del llibre, que va recollir, endreçar i donar forma als records d’aquesta dona de mar, va tenir la gentilesa de fer-me’n arribar un exemplar a través de l’amic Massagran, de l’associació A Tot Drap de Sant Pol, que en van fer la presentació. Gràcies a tots dos per aquest regal que ja he començat a llegir.


El pailebot Santa Eulàlia. Enric García Domingo (Museu Marítim de Barcelona, 2009). Aquest és un magnífic llibre per regalar en un dia com avui. Explica la història, construcció, usos i navegació d’aquests tipus de velers que, durant molts anys, es van fer càrrec del transport de cabotatge pel Mediterrani. En aquest cas, el fil conductor és la recuperació i restauració del pailebot Santa Eulàlia, el buc insígnia del Museu Marítim de Barcelona. El llibre està molt ben editat, amb moltes fotos antigues, en color sèpia, i fotos actuals del vaixell, en color, i també té dibuixos i gravats. A final inclou un apèndix amb la traducció del text al castellà i a l’anglès.

Que passeu un bon Dia del Llibre... mariner!



15.4.10

Maneres de travessar l’Atlàntic

En aquests moments, dos velers de regates oceàniques, l’Estrella Damm i el W Hotels, naveguen a tota velocitat enmig de l’Atlàntic amb l’objectiu de fer la travessia Nova York-Barcelona en un temps rècord. Són dos vaixells dissenyats i construïts amb les tècniques i els materials més moderns, i equipats amb les últimes tecnologies en matèria de navegació i comunicacions. Això permet que milers d’aficionats els puguin seguir des de qualsevol lloc del món i saber en tot moment on són, quin rumb fan i a quina velocitat naveguen, a més de poder rebre’n imatges i escoltar el relat de l’aventura en boca dels mateixos navegants, pràcticament en directe. És una aventura que té el seu risc, però, donat el seguiment i la cobertura de la prova, sembla un risc més que controlat, tot i que sempre es pot produir un accident inesperat. A mi aquesta mena de desafiaments no m’emocionen gaire, perquè trobo que tots s’acaben assemblant; però entenc que l’esport és un negoci que belluga molts diners i que d’alguna cosa han de viure els navegants professionals.

Em criden més l’atenció altres maneres de travessar l’Atlàntic, tot i que em semblin una temeritat; com la travessia que van fer dos germans bessons francesos, Emmanuel i Maximilien Berque, el 1996, a bord del Micromégas II, una closca de nou de 4’20 metres, construïda per ells mateixos i que els va portar sans i estalvis des de França fins als Estats Units. No duien motor, ni ràdio, ni ràdio-balisa...; només un sextant de supervivència Davis Mark 3. Naturalment, tampoc no tenien cap patrocinador. Els Berque es defineixen com “dos inconformistes a la recerca de la llibertat”, que miren de trobar-la a bord de petites embarcacions, amb les quals s’enfronten a reptes insòlits, com travessar un oceà sense brúixola ni cap instrument de navegació. El vídeo que veureu a continuació és un resum d’una d’aquestes aventures, que es va acabar a Fort Lauderdale, Florida, després d’haver visitat un centenar d’illes i d’haver recorregut 11.000 quilòmetres.

Vaig començar a navegar amb un patró que sempre deia: “hombre cobarde no se acuesta con mujer bonita”. No sé què hagués dit si hagués conegut els germans Berque.



Si voleu saber més coses dels germans Berque i dels seus projectes, visiteu el seu blog.


8.4.10

En Ben Crawshaw al “Thalassa”

Aquest divendres, el nostre company de la blogosfera marítima Ben Crawshaw, creador del blog “The invisible workshop”, serà el protagonista d’un dels reportatges que emet el programa “Thalassa”. En Ben és l’armador de l’Onawind Blue, un petit vaixell construït per ell mateix, amb el qual ha navegat per tota la costa catalana del delta de l’Ebre fins a Portbou, seguint les passes d’altres viatgers i navegants, com Carlos Barral i Josep Pla.

L’estiu de l’any passat, en Ben i l’OB van viure la seva gran aventura: la travessia de 280 milles, navegant a vela i a rem, entre Denia, Eivissa, Formentera i la platja de Creixell, el seu poble, a la costa tarragonina. En Ben va tenir l’amabilitat de donar-me la primícia d’aquest viatge, en forma de relat escrit en català per ell mateix, que va sortir publicat en aquest blog el 6 de setembre de 2009.

“Els horitzons d’en Ben” és el títol del reportatge de “Thalassa” en què aquest anglès instal•lat a Catalunya fa vint anys ens explicarà la seva passió pel mar i potser ens anunciï el seu proper repte a bord de l’Onawind Blue. Divendres, a les 21’55, al Canal 33.

Actualització 10.4.10

Si no el vau poder veure per televisió, aquí teniu el reportatge "Els horitzons d'en Ben" emès pel programa "Thalassa":






5.4.10

El Cadaqués de Joan Vehí

Que la fotografia és un art, em sembla un fet evident i indiscutible avui dia. Però, per mi, és un art que té un valor afegit: la capacitat de fixar i conservar els nostres records, i el fet d’haver-se convertit en el gran arxiu de la nostra memòria col•lectiva. Gràcies a la fotografia podem reconstruir no només els fets més destacats de la nostra història, sinó molts moments, aparentment intranscendents, de la vida quotidiana de la nostra comunitat. A través d’una foto podem resseguir les petjades que nosaltres i molts dels que ens van precedir hem anat deixant en aquesta vida. El país, el poble que té un fotògraf, que a través del seu treball hagi deixat constància de la vida dels seus conciutadans al llarg del temps, té un tresor. Cadaqués el té: es diu Joan Vehí i és el cronista gràfic d’aquest poble mariner des de fa més de seixanta anys. Aquest dies presenta el seu últim llibre: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. El passat dia 25 ho va fer al Teatre Museu Dalí de Figueres (vídeo de la presentació), i aquest diumenge de glòria el presentava a l’església de Cadaqués.

L'última nevada ha posat d'actualitat aquesta foto de Cadaqués nevat a la coberta del llibre.

En Joan Vehí (Cadaqués, 1929) va començar a fer fotos per un d’aquells capricis del destí. L’any 1945 ajudava la seva família en la verema i per allà hi corria algú que duia una càmera fotogràfica. L’home no parava de fer fotos mentre els cadaquesencs anaven fent feina a la vinya, fins que, en un moment donat, es va adonar que la càmera no tenia pel•lícula. Va quedar tant frustrat que va regalar l’aparell a la persona que tenia al costat, un adolescent Joan Vehí. I així va començar una passió per la imatge que encara es manté. Però, professionalment, en Joan Vehí va ser fuster abans que fotògraf; un fuster amb un client molt especial, que tindria una gran influència tant en la seva feina com en la seva dedicació a la fotografia: el pintor Salvador Dalí.

En Joan Vehí al seu estudi. (Foto: Francesc Guillamet)

L’any 1951, un cop après l’ofici de fuster a Cadaqués, en Joan Vehí va obrir la seva pròpia fusteria al poble. Com que el noi tenia bona mà amb la fusta, un contractista local el va proposar a en Salvador Dalí perquè li fes feines de fusteria a la seva casa de Portlligat. A partir de 1952, en Joan Vehí va començar a fer diverses feines a casa del pintor, entre elles els bastidors dels quadres i els embalatges per a les teles que sortien del taller de l’artista, moltes de les quals eren de grans dimensions. Però el més destacat d’aquests treballs van ser diversos mobles que el mateix Dalí dissenyava en qualsevol bocí de paper que trobava a mà, i que en Vehí era capaç d’interpretar i, sobretot, d’executar. No eren mobles convencionals i, a més, la majoria estaven fets d’olivera, una fusta molt dura i difícil de treballar. Sembla que el pintor va escollir expressament aquest material per donar sortida a la fusta de les oliveres mortes durant la glaçada de 1956, que va afectar els olivars de Cadaqués. Taules, cadires, escriptoris i altres mobles sorgits de la imaginació de Dalí van prendre forma en les mans de Joan Vehí, molts dels quals es poden veure a la casa-museu del pintor a Portlligat. Entre les peces més destacades de Joan Vehí hi ha la famosa creu d’olivera que va servir de model pel “Crist de Portlligat”.

Un dels mobles mobles que Joan Vehí va fer per a Dalí, a la casa de Portlligat 
(Foto: Marta Salomó).

Amb el temps i el tracte freqüent, la relació entre Joan Vehí i Salvador Dalí es va anar familiaritzant, i les converses de feina inicials es van convertir en xerrades disteses en què el pintor s’interessava per les qüestions del poble. En moltes d’aquestes visites en Joan Vehí duia la càmera i, fins i tot, era el mateix Dalí qui li demanava que portés l’aparell per retratar-lo. Les fotos fetes en aquestes sessions, sovint improvisades, mostren un Dalí natural, proper i casolà; gairebé sense poses ni excentricitats de cara a la galeria. El resultat d’aquesta relació entre el pintor i el fotògraf és un dels arxius fotogràfics més originals i valuosos sobre la figura d’un dels grans pintors del segle XX. No és estrany, doncs, que en Joan Vehí rebi propostes de museus de tot arreu per exposar-hi part d’aquests fons fotogràfics. L’any 2004, amb motiu de l’Any Dalí, el Museu de Cadaqués va muntar l’exposició “Dalí íntim, vist per Joan Vehí”, amb fotos que mostraven el treball, les festes i les relacions humanes del pintor, i que, juntament amb en Quico Despuig, vam tenir el privilegi de visitar guiats pel mateix Joan Vehí, que ens va anar explicant les anècdotes, moments i situacions que hi havia darrera de moltes de les fotos exposades.

Catèleg de l'exposició "Dalí íntim".

Però l’interès de l’obra fotogràfica de Joan Vehí no és redueix només a les fotos de Dalí. Tot i que no la conec a fons, ni de bon tros, diria que el gran valor de l’obra de Vehí és aquest gran retrat panoràmic de Cadaqués i de la seva gent que s’estén al llarg de 65 anys. Fets quotidians de la vida d’un poble, festes, celebracions familiars, fenòmens climatològics extraordinaris i tota mena d’esdeveniments omplen els 60.000 negatius i 20.000 diapositives de què consta actualment l’arxiu de Joan Vehí. És una fotografia que no busca el lluïment del fotògraf, sinó deixar constància d’uns fets. Les fotos de Joan Vehí són interessants per allò que hi passa, pel fet que recullen, per la història que expliquen. Veient-les, un té la sensació que allò que hi passa, per molt quotidià i intranscendent que pugui semblar, és important; i que és una sort que en Joan Vehí hi fos amb la seva càmera per a deixar-ne testimoni. És la mirada del fotògraf, de l’artista en aquest cas, que dóna valor a allò que aparentment no en té.

Les fotos de Joan Vehí sovint són portada de la revista local "Sol Ixent".

L’any 1996 en Joan Vehí va tancar la fusteria i va reconvertir l’espai en estudi i exposició permanent de les seves col•leccions fotogràfiques. A més d’aquests milers de negatius i de diapositives, l’arxiu també conté clixés de vidre i un nombre indeterminat de còpies en paper; material que compren des de 1900 fins a l’actualitat. Moltes d’aquestes fotos s’han publicat en diaris i revistes com “La Vanguardia”, “Destino”, “Diari de Girona”, “L’Empordà”... i en la revista local “Sol Ixent”, que acostuma a obrir amb una foto seva a la portada. A més de les fotos que il•lustren els llibres de diversos autors locals. En Joan Vehí també ha publicat alguns treballs monogràfics, com el dedicat a la restauració del retaule barroc de l’església de Cadaqués, un dels pocs que van sobreviure a la guerra civil del 36, i que va fotografiar amb tot detall, pam a pam.

Portada del llibre "El retaule de Cadaqués".

Vaig conèixer Joan Vehí fa uns quants anys, a través de la vela llatina; perquè ell és el president dels Amics de la Vela Llatina de Cadaqués. I cada any, durant la trobada, és al peu del canó, ocupant-se de mil i un detalls, perquè tot surti bé. No recordo exactament la primera vegada que vaig estar al seu estudi. Però sí que recordo haver quedat meravellat en veure part de la història de Cadaqués penjada en aquelles parets. Després hi he estat unes quantes vegades, generalment amb amics, a qui em fa il•lusió fer-los descobrir aquesta barreja d’arxiu, museu i galeria d’art que és l’estudi d’en Joan Vehí. I ell sempre ens atén amb tota l’amabilitat i ens explica detalls de la feina que té entre mans en aquell moment. L’última vegada que hi vam estar ens va ensenyar, precisament, les proves del llibre que ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, deu estar presentant a l’església del poble: “Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués”. N’estava molt content, sobretot pels textos que li han escrit les setanta-una persones relacionades amb Cadaqués que hi han volgut col•laborar i que es publiquen juntament amb les fotos.

Amb en Joan Vehí al seu estudi, durant la visita que li vam fer ara fa un any, amb la Mar i en Tin, del blog
"Una mirada a la Ría de Vigo". (Foto: Capitán Haddock)

Com deia al començament, Cadaqués té un tresor en l’obra de Joan Vehí; un arxiu, gairebé màgic, on es conserven, a recer del pas del temps, petits fragments de les vides de molts cadaquesencs, al llarg de tot un segle; un dipòsit d’informació enorme sobre la seva història col•lectiva, i nombroses manifestacions de tot allò que configura la seva identitat com a poble. Això em fa pensar en el destí d’aquest arxiu el dia de demà, donat el que va passar fa uns mesos amb un altre arxiu fotogràfic importantíssim del patrimoni cultural de Catalunya. Tant de bo que Cadaqués i els cadaquesencs puguin gaudir per sempre de l’obra de Joan Vehí.