28.10.09

Paisatges marítims: Normandia (3)

Les platges del Dia D



Omaha Beach és una platja magnífica; una llenca de sorra de vuit quilòmetres de llarg, que la marea manté neta i polida. M’agraden aquestes platges obertes i llargues, com les de Tarragona i del delta de l’Ebre, on temps enrera m’hi vaig passar moltes hores empaitant el vent. Arribem a Omaha Beach un migdia assolellat d’agost. Hi ha molt poca gent prenent el sol i encara menys banyant-se. Al mar, les veles de colors llampants d’uns catamarans trenquen la monotonia del blau. Al Mediterrani, en una platja com aquesta i en un dia com avui, no s’hi cabria. També hi hauria una muralla d’edificis arran de sorra o alguna ciutat de vacances. Però a Omaha Beach no s’hi veu cap bloc de pisos; només alguns xalets entre el passeig que va paral•lel a la platja i els penya-segats del fons.



 

 

 


Busquem un lloc per dinar i ens instal•lem a la terrassa d’un hotelet que hi ha sobre un petit turó, a l’extrem oest de la platja. Demanem musclos i vi blanc. I mentre esperem el menjar, ens arrepapem a les cadires de plàstic, gaudint del sol a la pell i de la brisa marina a la cara. Som els únics que ho fem. A la resta de taules, la gent s’amaga com pot sota els para-sols. Acostumats a la solellada mediterrània, trobem que el sol normand fa pessigolles. A més, ja n’estem fins al capdamunt de núvols i de fresqueta! S’hi està molt bé i molt tranquil a Omaha Beach aquest migdia radiant d’agost. Costa de creure que estiguem a l’escenari d’una de les batalles més famoses i decisives de la història: el desembarcament de Normandia. Però encara costa més d’assimilar que aquí mateix on som, un dia de juny de fa 65 anys, hi van morir 3.000 homes del bàndol aliat i 1.200 del bàndol alemany. D’aquí li ve a aquesta platja magnífica el sobrenom d’“Omaha la sagnant”.



A diferència d’altres llocs d’aquesta costa, a Omaha Beach gairebé no hi ha restes de la guerra; només algun búnker i el fragment de passarel•la d’un moll avui inexistent. Abans de dinar hem estat a Pointe du Hoc, un petit cap entre les platges d’Omaha i Utah, on va tenir lloc una de les lluites més acarnissades del Dia D. Allà hi van desembarcar 225 rangers nord-americans amb la missió de neutralitzar una temible bateria alemanya, amb un radi d’abast de prop de 20 quilòmetres, instal•lada a dalt del penya-segat. Per arribar-hi van haver d’escalar una paret de roca de 30 metres d’alçada sota el foc enemic. Però quan van ser a dalt van descobrir que els canons no hi eren, perquè els alemanys se’ls havien endut terra endins. Finalment els rangers van aconseguir el seu objectiu, però només en van sobreviure 90.



 

 


Passegem per Pointe du Hoc, entremig de cràters enormes i de búnkers esberlats pel bombardeig aliat previ al desembarcament. Manyocs de ferros retorçats broten entre les esquerdes dels blocs de ciment armat com si fossin esbarzers. Mentre pujo i baixo pels sots oberts pels obusos i trec el cap per la porta rovellada d’algun niu de metralladores abandonat, penso que aquell dia de juny de fa 65 anys això deuria ser una carnisseria: l’infern a la terra. M’acosto al penya-segat per on van pujar els rangers des de la platja. Fa un dia esplèndid i el mar està en calma. La vista des d’aquí dalt és impressionant, però em noto el cos estranyi i no acabo de gaudir plenament del paisatge. Em sento aclaparat pel pòsit de mort i destrucció que impregna aquest lloc. O potser és el filferro de punxes que corona la vora de l’espadat: és depriment veure el mar des de darrera d’un filat.



 


A Arromanches també hi queden restes de la guerra. Aquesta és la platja que tenim més a prop de la casa on vivim aquests dies a Normandia, a una vintena de quilòmetres. Aquí els anglesos hi van construir un immens port artificial per a l’abastiment de les tropes desembarcades el Dia D, durant la gran ofensiva que vindria després. Dins l’aigua encara queden elements d’aquest port, que la marea baixa deixa completament al descobert i a l’abast de la gent. Em pregunto per què no els han tret; com és que no han deixat una platja neta de ferralla, com la d’Omaha. Després, passejant per Arromanches ho entenc. Actualment, aquest antic poblet de pescadors viu del turisme i, sens dubte, tot el que envolta el Dia D és un atractiu turístic molt poderós. Arran de platja hi ha un museu ple de visitants, i en alguns indrets del poble s’hi exposen diverses peces d’artilleria i vehicles militars, com ara jeeps i carros de combat. També hi ha nombroses botiges de souvenirs que venen samarretes, llibres i tota mena de gadgets relacionats amb els exercits combatents. La sensació d’estar en un parc temàtic sobre la II Guerra Mundial plana sobre Arromanches i altres llocs de Normandia on hi ha 33 museus dedicats al conflicte bèl•lic. Només la presència de sengles memorials en honor de les víctimes, que ens recorden que allò va passar de veritat, apaivaguen aquesta sensació de parc d’atraccions per a turistes. I entre tots els memorials destaca especialment el Memorial de Caen, un museu modern i molt ben muntat que, a més de mostrar-nos els horrors de la guerra, vol ser també un cant a la pau. Crec que val la pena visitar-lo.



 


A la platja d’Arromanches m’entretinc observant la gent que pren el sol arrecerada contra el mur del passeig. Hi ha gent de procedències molt diverses. Famílies nombroses, que solen ser d’ètnies orientals, i no tan nombroses, que fan pinta d’occidentals. Hi ha gent vestida de cap a peus, en banyador i també en roba interior. I nens, molts nens, que xipollegen en la sorra mullada. De tant en tant, algun grup s’acosta a un bocí de moll rovellat i es fa fotos. I llavors aprofito jo també per fotografiar-los. Tot i que aquí la presència de la guerra també és evident, no sento el desassossec de Pointe de Hoc. Potser pel fet de trepitjar la sorra de la platja i de tenir el mar tant a la vora, sense cap filat pel mig. O potser pel fet de veure gent de procedència tan diversa convivint tranquil•lament en un lloc on temps enrere es mataven.



 

 

 

 


Els altres grans pols d’atracció turística de Normandia vinculats al desembarcament són els cementiris militars. N’hi ha 27 repartits per diversos punts del territori: 2 nord-americans, 16 britànics, 2 canadencs, 1 polonès, 1 francès i 5 alemanys. En total hi ha enterrats 96.652 soldats dels dos bàndols. Les víctimes civils són les grans oblidades de la batalla de Normandia, que va fer 20.000 morts entre la població. Només a Caen hi van morir entre 2.000 i 3.000 persones a causa del brutal bombardeig aliat que va destruir el 80 % de la ciutat. Paradoxalment va causar més víctimes l’exèrcit salvador que l’invasor.  Caldrà llegir el llibre que ha publicat fa poc l’historiador Antony Beevor, “El Día D. La batalla de Normandía”, per intentar esbrinar si tanta destrucció no s’hagués pogut evitar.



Acabem la visita a les platges del Dia D al cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer que acull 9.386 tombes. Un mar de creus i estrelles de David de marbre blanc, plantades en un immensa catifa de gespa a la vora del mar. Un jardí impecable on no hi ha un sol bri d’herba fora de lloc. Un bocinet dels Estats Units en territori francès. Malgrat la impressió que fa passejar envoltat de tombes, s’hi respira molta pau aquí. El silenci per respecte al lloc és obligat i, en general, els visitants ens comportem. Caminem entre les tombes llegint els noms dels soldats que hi ha enterrats. Moltes són anònimes però en la majoria se sap qui hi reposa. Al peu d’algunes creus hi ha rams de flors, generalment petits i senzills. Fem fotos, amb una certa recança, de les fileres de creus, marcialment arrenglerades, com un exèrcit d’estàtues de marbre, i també dels vistosos massissos de flors que hi ha per tot arreu. Finalment, cansats de caminar, ens asseiem en un banc, a l’ombra d’un pi, i assaborim la brisa que ens arriba del mar, que és allà mateix. Cau la tarda al cementiri marí de Colleville. És hora de tornar cap a casa i de deixar que els morts, definitivament, descansin en pau.



 

 

 

 


Crec que visitar algun d’aquests cementiris i el Memorial de Caen és com una vacuna contra la guerra que s’hauria de prendre un cop a la vida, com a mínim. Una altra és visitar un camp de concentració nazi. Encara no he tingut ocasió de fer-ho, però el dia que ho faci no ho explicaré aquí, perquè no conec cap camp de concentració a la vora del mar. Bé, sí, n’hi ha un a Guantánamo, que cada dia ens recorda que encara estem molt lluny de la pau en aquest món. I, ara que hi penso, n’hi va haver un altre a Argelers, on el govern francès hi va recloure, en condicions infrahumanes, 100.000 refugiats espanyols que van passar la frontera després de la Guerra Civil. Hi vaig estar per Setmana Santa, però només vaig veure una platja immensa i neta de restes de guerres passades, com Omaha Beach. Només la sorra, el vent i la mar, testimonis muts de tantes grandeses i misèries humanes.


22.10.09

I Trobada de blogs de tema marítim




Escrius un blog relacionat amb el mar, els vaixells, la navegació, la cultura i el patrimoni marítim?

Tens ganes de conèixer personalment els autors d’altres blogs com el teu, amb qui ja et relaciones virtualment des de fa temps?

Et fa gràcia saber què els motiva a escriure un blog, quant de temps hi dediquen, d’on treuen el material que publiquen o aquelles aplicacions tan vistoses que hi tenen?

Et vindria de gust tenir aquest canvi d’impressions en el marc de l’espai Marina Tradicional del 48è Saló Nàutic Internacional de Barcelona?

Si has contestat afirmativament totes aquestes preguntes, has de venir a la  I Trobada de blogs de tema marítim que organitza la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.

Quan? Diumenge, 8 de novembre. De 12 a 14 hores.

On? La Taverna - Espai Marina Tradicional - Saló Nàutic de Barcelona

Parlarem de blogs, del mar, de vaixells, de navegacions reals i virtuals i de tot el que us vingui de gust. No és una conferència, ni una xerrada-col•loqui, ni un psicodrama... Ve a ser això que en diuen un Beers & Blogs, una reunió d’amics que passen una estona parlant d’allò que els apassiona mentre prenen una cervesa.

Si no escrius cap blog, però ets lector habitual d’aquest i d’altres similars, vine igualment. La Taverna de l’espai Marina Tradicional és oberta a tothom.

Com a coordinador de l’acte, us agrairia que em féssiu saber la vostra intenció de participar en la trobada per fer un càlcul aproximat de quants podem arribar a ser. Us mantindré informats.


18.10.09

Jornada tècnica sobre embarcacions històriques




La recuperació i gestió d’una embarcació històrica planteja una sèrie de problemes de tipus administratiu i legislatiu que, de vegades, fan inviables alguns d’aquestes projectes. El entrebancs es multipliquen a l’hora de fer navegar aquests vaixells, perquè l’administració competent, en aquest cas Marina Mercant, els aplica els mateixos criteris que a la flota mercant, sobretot en matèria de seguretat, que sovint entren en contradicció amb les característiques i usos del vaixell. Ja fa temps que des d’aquest sector es reclama una legislació específica per a les embarcacions històriques. Precisament, en la primera i segona edició de l’espai Marina Tradicional del Saló Nàutic es van plantejar algunes d’aquestes qüestions als màxims responsables de la Direcció General de la Marina Mercant, com ja vaig explicar en l’entrada Llista 0 per a les embarcacions patrimonials.

Diverses són les demandes i necessitats que plantegen museus, associacions, petites empreses i armadors particulars d’aquesta mena de vaixells. Convençuts de fer una tasca cultural que, en la majoria dels casos, no comporta cap guany, sinó més aviat despeses, ja fa temps que reclamen ajudes com ara la possibilitat d’amarrar l’embarcació en espais reservats per a les embarcacions tradicionals en els ports de titularitat pública. N’hi ha que es plantegen tramitar la declaració de “Bé d’interès cultural”, com una via que els faciliti el manteniment de l’embarcació. Però... sabem ben bé quines obligacions i avantatges comporta? En qualsevol cas, la problemàtica que afecta la gestió de les embarcacions històriques és força complexa.

Reunir tots els agents implicats en aquesta qüestió i esvair la majoria d’aquests dubtes o, com a mínim, saber on som, és l’objectiu de la “Jornada tècnica sobre embarcacions històriques” que ha organitzat el Museu Marítim de Barcelona, per al dia 13 de novembre, en el marc del proper Saló Nàutic. A la web del MMB hi trobareu el programa i el full d’inscripció, que és gratuïta.



En David Oliver, periodista i ànima de la desapareguda revista de patrimoni marítim “Mardemars”, serà l’encarregat d’obrir les diverses intervencions, amb una ponència titulada “Embarcacions històriques: sóc o no sóc especial?” Després intervindran representants del Col•legi d’Advocats de Barcelona, de la Direcció General de Tributs i de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, que abordaran els aspectes legals, fiscals i patrimonials en la gestió de les embarcacions històriques. Sens dubte, una de les intervencions més esperades, serà la del sots-director general de la Marina Mercant, Carlos Miranda, que parlarà de l’aplicació de la legislació sobre marina mercant en les embarcacions històriques. Aquest senyor és a qui li vam plantejar la qüestió de la llista 0, al segon espai Marina Tradicional.

I suposo que també serà interessant la taula rodona que tancarà la jornada, amb la participació d’Agustí Martín, president de l’associació Bricbarca de Vilassar de Mar, que gestiona el vaixell Sant Ramon; Joan Santolària, director de l’empresa Tela Marinera, que gestiona el Rafael de Palamós; Quico Despuig, director de l’empresa Vaixells del Mediterrani, que gestiona el Sant Isidre de Cadaqués; Gérald Delgado, armador dels vaixells Thopaga i Cala Millor; i Víctor Fernández, president de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial. Un cartell magnífic que promet un debat sucós. Tant de bo que la jornada serveixi per aportar una mica de llum a tot aquest món embolicat i confós de la gestió de les embarcacions històriques i marqui un camí a seguir.


15.10.09

Paisatges marítims: Normandia (2)

El Thorvald i la influència dels víkings





Es diu Thorvald, com un dels fills d’Erik el Roig, pirata, comerciant i aventurer noruec del segle X, que va fundar el primer assentament víking a Grenlàndia. És l’única rèplica que hi ha al món d’un kirkebat, un vaixell víking que es conserva al museu d’Oslo. Va ser construït el 1997 per la drassana noruega Hardanger Fartoyvernsenter de Norheimsund.  Fa 8’63 metres d’eslora i 2’14 de màniga. El buc està fet en tinglat, amb fustes de roure (quilla, pal i escàlems), pi (folre i bancs) i bedoll. L’aparell i les escotes són de cànem i crin de cavall. Els metalls són de bronze i està impermeabilitzat amb quitrà vegetal. Va aparellat amb una vela quadra de 15 metres quadrats i porta cinc parells de rems. Però el que més em va cridar l’atenció quan el vaig veure va ser l’àncora: era idèntica a una poutada gallega. Vist amb detall, el Thorvald té diversos elements comuns amb algunes embarcacions tradicionals de Galícia, de les quals, sens dubte, n’és un predecessor.



El Thorvald és a Bayeux, una bonica ciutat del nord-oest de França, que pertany al departament de Calvados, a la regió de la Baixa Normandia. Des de l’any 2007, el vaixell s’exposa al pati del museu de la Tapisserie de Bayeux, una obra única de l’art medieval, inscrita en el registre de la Memòria del Món de la UNESCO. El Tapís de Bayeux és una peça de tela de lli, de 70 metres de llarg per 50 centímetres d’ample, sobre la qual hi ha brodades 73 escenes que expliquen la història de la conquesta d’Anglaterra per Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, l’any 1066. Ve a ser com una mena de pel·lícula del segle XI, que un cop l’any s’exhibia a la catedral de Bayeux per explicar al poble el desenllaç de la famosa batalla de Hastings, que va permetre als normands accedir al tron anglès.  En aquesta gran “superproducció” medieval hi apareixen més de 600 personatges, 200 cavalls, una quarantena de naus i centenars d’altres animals i figures mitològiques.  És una autèntica meravella! Una visita absolutament recomanable. Aquí en teniu una curiosa versió animada. Naturalment, l’original no es mou, tot i que l’audioguia que et donen a l’entrada et va explicant la “pel·lícula” escena per escena.



Segurament entre aquests vaixells hi havia kirkebats com el Thorvald, una embarcació que a Noruega va estar en servei fins al segle XIX, i que s’utilitzava per ajudar les dones que anaven a l’església a travessar els fiords. De fet, el Thorvald no es va construir com a peça de museu, sinó per navegar. El 1998, un any després d’avarar-lo, l’aventurer francès Yannick Favro i la seva tripulació van voler demostrar que el Thorvald era capaç de navegar per l’oceà i de remuntar els rius, com els antics vaixells víkings.  I per això van navegar des de Bergen (Noruèga) fins a Tours (França) durant un mes i sense assistència, seguint les rutes marítimes tradicionals dels víkings. Posteriorment, el vaixell va participar en diverses expedicions i reconstruccions històriques organitzades per l’empresa de Favro, Thorvald Aventure, que també té altres naus vikingues.     








 

El Thorvald en algunes de ses seves sortides (Fotos: Thorvald Aventure).

L’any 2007, la Tapisserie de Bayeux i el Museu Nacional de Dinamarca van muntar l’exposició “Seguint els rastres víkings”, que exhibia molts dels objectes que apareixen al famós tapís amb la intenció de mostrar la presència de l’herència vikinga a Normandia. Molts d’aquests objectes procedien de jaciments arqueològics escandinaus dels segles X i XI. Entre el material exposat també hi havia tres reproduccions de vaixells víkings, un dels quals era el Thorvald.  Acabada la mostra, la ciutat el va comprar i des de llavors se’l pot veure a l’entrada de la Tapisserie.



Observant el Thorvald em vaig adonar que té diversos elements en comú amb algunes embarcacions tradicionals gallegues, sobretot amb la dorna, que l’estiu passat a Muros vaig tenir ocasió de veure de prop. A banda de la poutada, la construcció en tinglat (tingladillo) a base de fustes amples,  la forma de la proa amb el cap de la roda, les grans escalameres i, especialment, la secció en “Y” de la quilla, característic de la dorna arousana. Jesús Blanco, en la seva “Guía de las embarcaciones tradicionales gallegas”, diu que:

Para encontrar una estructura similar en la construcción atlántica europea tendríamos que ir a los fiordos noruegos, donde la presentan varias embarcaciones tradicionales, cuya evolución se traza a partir de la época vikinga, así como también el bote de las islas Feroe, que eran a principios de los sesenta, cuando las visita Staffan Mörling, un reducto de la cultura escandinava. Los hallazgos arqueológicos referentes a la época vikinga muestran que sus naves también presentaban esta quilla particularmente pronunciada y una sentina similar.



 

La presència de flotes vikingues en aigües de Galícia des del segle XI fins al XII, està ben documentada, tant en fonts gallegues com escandinaves. Els objectius eren diversos: el saqueig de pobles i ciutats, intents d’invasió, la participació en les lluites entre senyors feudals gallecs o una simple escala en ruta a altres destins. Per tant, la influència d’aquestes naus s’hauria fet notar. El professor Mörling, en el seu famós estudi “Las embarcaciones tradicionales de Galicia” en parla força, d’aquesta influència, tant des del punt de vista històric com constructiu.

Los elementos de la antigua construcción naval escandinava encontrados en la estructura de la dorna y del bote angulero són:

-          Forro entero de tingladillo
-          Montaje del forro previo al de las cuadernas (dorna)
-          Sección en “V” próxima a la quilla
-          Quilla de sección “T” (angulero)
-          Roda en forma de curva continuada desde la incorporación a la línea de la quilla hasta el caperol
-          Ensambladura oblícua vertical en las tablas del forro
-          Marcado refuerzo estructural proa-popa en la línea de flotación (dorna)



Moltes d’aquestes característiques constructives es poden observar en el Thorvald, un vaixell rescatat dels temps en què els víkings corrien per Galícia, i un capítol molt interessant de la història marítima.

Finalment us deixo el vídeo d’un senyor que es diu David Jones i que, segons ell, demostra la seva teoria que l'aparell dels vaixells normands que apareixen al Tapís de Bayeux és una representació fidel del tipus de vela utilitzat a l'època i del curiós sistema per augmentar o reduir la superfície vèlica en funció del vent.









12.10.09

Mar de tardor



Dissabte, 10 d’octubre. A un quart de set del matí salpem de Premià de Mar a bord del Sant Isidre, per portar-lo fins al seu port base de Roses. La previsió meteorològica anuncia tramuntana de força 5 a 7 per a mitja tarda i volem arribar abans que ens enxampi. Si no, haurem de fer nit a Palamós i intentar-ho l’endemà. Tenim unes deu hores de navegació per davant. Fa una matinada molt agradable, amb una temperatura suau i sense gens d’humitat. Tampoc no fa ni gota de vent. Fem cara de son perquè el sopar es va allargar i hem dormit poc. Però veure sortir el sol des del mar sempre ve de gust i pensem que només per això ja haurà valgut la pena matinar.



 

Però el sol no acaba de sortir. Sembla que està molt a gust fent el ronso entre llençols de núvols i ens vol escatimar un ortus com déu mana. Tant se val, perquè hi sortim guanyant amb el canvi. Feia molt de temps que no veia un cel tan espectacular: capes de núvols de colors i textures diferents, perfectament estratificades; cortines de pluja a l’horitzó; vols d’ocells arran d’aigua; un núvol amb forma de dofí, com si l’animal, després de saltar del mar, s’hagués quedat penjat a l’aire, deixant una estela d’aigua al darrera... I, de sobte... dofins! Primer una parella, que avança lentament. Després tota una mola, que veiem aquí i allà, acompanyant algunes barques de gent que pesca. De seguida els tenim fent salts a proa i tal com arriben se’n van. No n’havia vist mai en aigües del Maresme i tant a prop de terra. Però el que no havia vist mai enlloc són dofins a l’aigua i al cel! Ni tampoc un ull immens, com el que ens observa per estribord, i que potser pertany a algun déu que ens vigila des dels núvols. Al golf de Roses el sol juga a fet a amagar entre els núvols. I tot just entrar a port notem les primeres bufades de la tramuntana.



 

 

 

 

 

 

 

 


Dilluns, 12 d’octubre. Acabo d’escriure aquestes línies des de la platja de Premià, gaudint, segurament, d’un dels últims banys de la temporada. Ahir va fer un dia esplèndid i avui està un pèl enteranyinat; però el sol, temperat per una lleugera brisa de xaloc, escalfa i acaricia la pell sense picar. A l’horitzó es veuen força velers amb tot el velam desplegat, gaudint d’un magnífic dia de navegació. Entre les veles hi veig una llatina, que no identifico. Sembla el Ciutadella, un bot menorquí amb base al Masnou, però no n’estic segur. Me’l miro amb enveja i enyoro més que mai el Corb Marí, que encara és a Cadaqués, retingut per problemes logístics de transport. Em consolo pensant que tinc tota la tardor per navegar. I tot l’hivern. Només espero que no sigui un hivern tant dolent com el passat. Vendria l’ànima al diable per poder gaudir durant tot l’any del temps que ha fet aquest cap de setmana a Premià de Mar!


5.10.09

Paisatges marítims: Normandia (1)

Els quinze dies passats a Normandia aquest estiu van donar força de si. A diferència de Bretanya, la costa normanda no és tan accidentada, sinó molt més rectilínia. Consta de platges obertes, de sorra fina i molt extenses, com les del famós “Dia D”, i de penya-segats impressionants, que s’alcen verticals sobre platges de còdols. La ciutat de Fécamp, a 40 quilòmetres al nord de Le Havre, forma part d’aquest paisatge escarpat que caracteritza el litoral del País de Caux (Alta Normandia).  A Fécamp hi ha els penya-segats més alts de Normandia, que arriben als 126 metres d’alçada.


Fécamp i la bocana del port en primer terme.

Val molt la pena visitar Fécamp i els pobles veïns d’Yport i d’Étretat per contemplar de prop aquests monuments de la natura, que van servir de model a molts artistes, entre ells el pintor Claude Monet. I si us agrada l’art, arribeu-vos fins a Giverny i visiteu la casa de Monet i el jardí d’aigua, que ell mateix va fer construir, i on va pintar els famosos nenúfars. És un autèntic plaer per als sentits!



A banda dels paisatges que l’envolten, Fécamp destaca també pel seu passat mariner: va ser un dels ports bacallaners més importants de França.  Des del descobriment dels bancs de Terranova, a finals del segle XV, i fins als anys 50 del segle passat, milers de vaixells i d’homes van salpar del port de Fécamp per anar a guanyar-se la vida pescant bacallà a l’altra banda de l’Atlàntic: eren els anomenats terre-neuvas.  Un món fascinant al qual hi vaig entrar a través del “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, situat davant mateix de la platja, molt a prop de la bocana del port.


"Musée des terre-neuvas et de la pêche".

El port de Fécamp és molt antic. L’any 1185 els monjos de l’abadia local tenien els drets exclusius sobre el tràfic portuari per un regal d’Enric II d’Anglaterra. I van construir una salina per la conservació de l’arengada. El gran port es va acabar el 1750. Però el moment àlgid va arribar al segle  XIX, quan un munt de velers bacallaners de tres pals i de dundees dedicats a la pesca de l’arengada omplien el port. És impossible resumir en poques línies el volum que va arribar a tenir la pesca del bacallà a França. N’apunto unes poques dades. Des de Boulogne-sur-mer, al Pas de Calais, fins a Marsella, al Mediterrani, uns noranta ports dels litoral francès van estat directament implicats en la pesca del bacallà a Terranova.  Durant el segle XVIII, 12.000 vaixells i 450.000 homes es van dedicar a aquesta pesca a França. Només a Fécamp, l’any 1903 es van armar 73 vaixells bacallaners, amb una mitjana de 35 homes per tripulació. El Léopoldine, l’últim bergantí-goleta bacallaner va fer la darrera campanya el 1931. Després els velers serien arraconats pels chalutiers a vapor.  L’any 1904 va aparèixer el primer chalutier francès als bancs de Terranova. Però això no només va canviar el sistema de propulsió dels vaixells, sinó també el sistema de pesca: es va passar de la pesca a mà, mitjançant palangres, des d’uns petits bots, els doris, que el vaixell repartia cada dia sobre el banc, a la pesca d’arrossegament amb xarxa, que la feia molt més rendible.


El port de Fécamp (Foto: Association Fécamp Terre-Neuve)

Tota aquesta història està perfectament recollida al “Musée des terre-neuvas et de la pêche” de Fécamp, petit però ben muntat i força amè. El museu s’estructura en vuit seccions, que comencen per la influència dels víkings, els precursors. Després venen dues seccions dedicades a la pesca bacallanera i a la construcció naval. És interessant veure les eines que es feien servir a bord per obrir i netejar el bacallà acabat de pescar, que era una feina llarga i feixuga que havien de fer els pescadors al cap d’una jornada de pesca perillosa i esgotadora. També hi ha una extensa secció dedicada a la pesca de l’arengada i al seu procés de conserva. I a continuació hi ha una secció dedicada a la pesca del bacallà a bord dels chalutiers moderns, on es pot visionar un documental de l’època –parlem dels anys 50- que mostra amb detall la feina que es feia a bord d’aquests vaixells.


L'oceanògrafa i fotògrafa francesa Anita Conti

I estirant d’aquest fil descobreixo la figura i l’obra d’Anita Conti, oceanògrafa francesa que va ser l’única dona que va acompanyar els llegendaris terre-neuvas, en les seves campanyes de pesca. L’any 1952, Anita Conti va passar sis mesos a bord del Bois-Rosé, un chalutier de Fecámp, i va conviure amb els 60 homes de la tripulació. El resultat d’aquesta experiència va quedar plasmat en un extens reportatge fotogràfic, d’una qualitat extraordinària, sobre la pesca del bacallà i la vida dels pescadors a Terranova, publicat en el llibre “Anita Conti. Les terreneuvas”. La “Dama del Mar” va passar molts anys de la seva vida a bord de vaixells. Va deixar 40.000 fotografies i una desena de pel·lícules, molt apreciades tant pel seu valor documental com pels seus valors artístics.


Feines a bord del chalutier Bois-Rosé (Foto: Anita Conti)

Vaig entrar en aquest món de la pesca del bacallà a través de l’Alan Villiers, mariner i fotògraf, i del seu llibre “La campaña de la goleta Argus”, vaixell de la “flota blanca” portuguesa, al qual li vaig dedicar una entrada. I ara, amb la informació recollida al museu de Fécamp i el descobriment de l’obra d’Anita Conti amplio el meu camp de coneixement sobre aquest àmbit concret de la pesca del bacallà, que trobo apassionant, que té tots els ingredients de les grans epopeies humanes vinculades al mar. Tinc informació –parcial- de la participació espanyola en aquesta pesca, a través del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao. 1926-2004”. I ara em caldria completar la part anglosaxona i, sobretot, nord americana; vaja, tota la història real que hi ha darrere de la novel·la de Kipling “Capitans intrèpids”.  


Dori com els que es feien servir en els vaixells bacallaners.

La visita a Fécamp va resultar, doncs, molt profitosa. Però la cosa no s’acaba aquí. Quan vam arribar a la ciutat i vam aparcar prop del port, el primer que vaig veure va ser un tancat o hi restauraven una embarcació tradicional, semblant a un dundee de pesca. I al costat hi vaig veure un bot que em va cridar l’atenció: era un dori de la pesca del bacallà!  Què hi feia a Fécamp? Després de visitar el museu ho vaig saber. I també vaig entendre com és que hi ha tants doris a la platja d’Yport i d’Étretat, i que encara els facin servir per pescar. Són una herència del passat bacallaner d’aquests ports. Allà és una embarcació tradicional i hi ha associacions que els recuperen i també se’n construeixen de nous com a embarcació d’esbarjo. El museu de Fécamp els hi va dedicar una exposició que comprenia des dels seus orígens americans fins al moviment associatiu que hi ha actualment al seu voltant.



 
Doris a la platja d'Yport

Si voleu aprofundir en la història dels terre-neuvas i la pesca del bacallà, aquí teniu uns quants enllaços farcits d’informació interessant:

- Association Fécamp Terre-Neuve.  Entreu-hi a fons, perquè val molt la pena.



 
La platja i els penya-segats d'Étretat

Vull acabar amb quatre dades sobre Étretat. La gent de diners de París es va enamorar d’aquest poblet de pescadors, conegut pels seus penya-segats blancs, i a finals del segle XIX el va convertir en una de les localitats balneàries de més renom de Normandia. Va rivalitzar amb Honfleur i Dauville a l’hora d’atraure la visita tant de famílies nobles i riques, com de nombrosos artistes. A l’extrem sud de la platja hi ha el penya-segat d’Aval, de 85 metres d’alçada, amb un arc de pedra anomenat Porta d’Aval, a través del qual es pot veure l’agulla d’Étretat, un obelisc de 70 metres que emergeix de dins del mar. Llàstima que la tarda que hi vaig ser el temps no acompanyava. És evident que hi hauré de tornar.



Properes entrades dedicades a Normandia i la costa normanda (no necessàriament per aquest ordre):


- El vaixell víking de Bayeux
- Omaha Beach i les platges del “Dia D”
- Honfleur i Deauville
- Passeig amb vaixell pel port de Caen