24.2.08

La primavera ja és aquí

Tot i que encara falta gairebé un mes per l'equinocci vernal, la primavera ja és aquí. La vaig veure aquest diumenge al camp de Tarragona. Camps d'ametllers, d'oliveres i de garrofers submergits en un mar de flors. Els ametllers, els primers arbres que senten l'arribada de la nova estació, ja estan tots brotats i plens de flors. Les abelles ja treballen a bon ritme. Les vinyes, de moment, encara dormen. Aviat arribarà la llevantada de les faves, els vents de llevant que solen bufar pels vols de Setmana Santa i que, segons diuen, coincideixen amb l'eclosió d'aquesta lleguminosa. Un paisatge típic del Mediterrani, no gaire lluny del mar. El termómetre marcava 28 graus al sol a la 1 del migdia. Cosa gens normal per l'època, com tampoc no ho és la manca de pluges que ja fa molt de temps que dura. Tot plegat fa patir una mica, però el solet i el bon temps conviden a l'optimisme. Beneïda terra aquesta on tenim la sort de viure!









21.2.08

Premi per “El mar és el camí”

L’Amiga Atlántica –per mi cada dia més amiga que atlàntica-, autora del magnífic bloc Una mirada a la Ría de Vigo ha considerat oportú distingir aquesta bitàcola amb el premi Arte y Pico, instituït pel bloc del mateix nom per guardonar aquelles pàgines personals que hagin destacat per la seva creativitat i disseny.



Mentiria si digués que no em fa il·lusió. A aquestes altures de la vida ja he assumit que, difícilment, guanyaré l’Oscar al millor guió (ni original ni adaptat)... ni el Globus d’Or... ni tan sols el Goya. L’únic premi al que puc aspirar és al de l’afecte i el suport dels meus amics i familiars. Sense aquest premi res del que soc ni res del que faig no tindria sentit.

Per tant, dedico aquest guardó als fills que mai no he tingut, perquè sense ells he pogut tenir els temps necessari per escriure aquest bloc. Gràcies, fills! També el dedico a la meva pacient i soferta esposa, que tantes i tantes nits m’animava des del llit amb aquestes paraules: “vols fer el favor d’apagar l’ordinador i venir a dormir!!!” Gràcies, Marta, aquest premi també és més teu que meu. I, finalment, vull donar les gràcies a la Mar i a tota la comunitat blocaire que ha fet d’“El mar és el camí” un espai de trobada i intercanvi molt ric per mi. Conèixer-vos a tots és el millor d’aquesta experiència. I dit això, continuem amb el protocol del premi...

Les regles del premi són aquestes:

1.- Un cop rebut, s’han d’escollir cinc blocs que siguin mereixedors del premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat blocaire, al marge del seu idioma.

2.- Cada bloc premiat ha de tenir el nom de l’autor/autora i l’enllaç al bloc perquè tothom el pugui visitar.

3.- Cada premiat ha d’exhibir el premi i col·locar en el seu bloc el nom i l’enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.

4.- Tant el guardonat com el bloc que li ha concedit el premi han d’exhibir l’enllaç d’
Arte y Pico, perquè tothom sàpiga l’origen d’aquest premi.

La veritat és que resulta molt difícil decantar-se per uns blocs i deixar de banda uns altres, perquè n’hi ha molts que m’agraden. D’entre tots aquests que m’agraden n’he escollit cinc que, en el moment de publicar aquesta entrada, no havien estat premiats per altres blocs.

I ara ve allò del sobre: el premi
Arte y Pico és per...



Enhorabona a tots els premiats!



Els vaixells volen moixaines

He trobat per internet uns quants vídeos de vaixells i els tenia guardats en un bagul esperant l’ocasió per adjuntar-los a alguna entrada. Però, finalment, m’he decidit a penjar-ne uns quants tots junts. Són de velers clàssics, d’aquells que a mi m’agraden. Són criatures d’una gran bellesa, cadascun amb la seva història i la seva idiosincràsia. Menar un d’aquests vaixells ha de donar una satisfacció enorme. He dit “menar” i no “manar” expressament. La diferència és subtil, però important. I estic convençut que la relació que hi ha entre els capitans i patrons d’aquests vaixells i la seva embarcació ha de ser molt especial. Volia publicar els vídeos a pal sec, perquè fossin els vaixells els únics protagonistes d’aquesta entrada. Però al final m’ha semblat oportú embolicar aquestes imatges amb les paraules de Joseph Conrad, capità i escriptor, que va descriure amb molta més precisió i coneixement de causa tot això que us intento explicar.

Los barcos son criaturas que nosotros hemos traído al mundo con el objetivo, por decirlo así, de que nos obliguen a dar la talla. (…) Esas sensibles criaturas no tienen oídos para nuestras lisonjas. Engatusarles para que hagan nuestra voluntad, para que nos cubran de gloria, cuesta algo más que palabras.

Los barcos quieren ser mimados. Hay que mimarlos al gobernarlos. (…) Un barco es una criatura delicada, y debe tenerse muy en cuenta su idiosincrasia si se aspira a que tanto él como uno mismo salgan bien librados de los avatares de su vida.




Sí, un barco quiere que se lo mime con conocimiento de causa. Uno debe tratar con comprensiva consideración los misterios de su naturaleza femenina, y entonces él estará a nuestro lado, fielmente, en nuestra incesante lucha contra fuerzas ante las que no avergüenza salir derrotado. Es una relación seria, aquella en la que un hombre vela celosamente por su barco. Este tiene sus derechos igual que si pudiera respirar y hablar; y de hecho hay barcos que, por el hombre que lo merezca, harán cualquier cosa, como dice el refrán, menos hablar.


Un barco no es un esclavo. No hay que forzarlo en una mar gruesa, no hay que olvidar que uno le debe la mayor parte de sus ideas, de su habilidad, de su amor propio. Si uno recuerda esa obligación naturalmente y sin esfuerzo, como si fuera un sentimiento instintivo de su propia vida interior, el barco navegará, aguantará, correrá por uno mientras pueda, o, como un ave marina cuando va a reposar sobre las enfurecidas aguas, capeará el temporal más fuerte que jamás le haya hecho a uno dudar de si viviría lo bastante para volver a ver salir el sol.

Joseph Conrad
El espejo del mar (Libros Hiperión)
Traducció de Javier Marías





15.2.08

Capitans intrèpids (i 3)

Amb aquesta tercera entrada acabo aquesta sèrie dedicada a les pel·lícules de tema marítim. En les dues anteriors en faltaven unes quantes d’essencials, que he agrupat en diverses temàtiques.

Pel·lícules de pirates:
Les pel·lícules de pirates ocupen un lloc destacat en la filmografia de tema marítim. En algun comentari ha sortit
“La isla del tesoro”, basada en la famosa novel·la de Robert L. Stevenson, que és un dels meus llibres preferits. Se n’han fet diverses versions, però em quedo amb la de 1934, que és la que vaig veure de petit i que intueixo que va tenir alguna influència en la meva vocació marinera.

"La isla del tesoro"

Un altre dels grans creadors de novel·les de pirates va ser Rafael Sabatini, magnífic escriptor italià en llengua anglesa. És l’autor de les novel·les que donarien peu a tres obres mestres del gènere: “Capitán Blood”, “El halcón del mar” i “El cisne negro”; les dues primeres protagonitzades pel carismàtic Errol Flynn (armador i patró d’un dels grans iots clàssics que encara es conserven, el “Zaca”), i la tercera per Tyrone Power. Cinema d’aventures a raig fet i amb unes estupendes seqüències de vaixells (tot i que el rigor històric, en aquestes pel·lícules, se’l passen pel folre de... la quilla). I encara que no vingui al cas, no me’n puc estar de recomanar-vos una altra deliciosa novel·la de Sabatini: “Scaramouche”, tot un clàssic del gènere de capa i espasa, que també es va adaptar al cinema (sublim el duel final d’esgrima entre Steward Granger i Mel Ferrer!).

"El halcón del mar"

Més pelis de pirates: “Viento en las velas”, una de les bones del gènere. Raoul Walsh va dirigir “El pirata Barbanegra”, però les seves millors pel·lícules de mar són “El hidalgo de los mares” i “El mundo en sus manos”, totes dues amb Gregory Peck (el capità Acab de “Moby Dick”). Aquesta última es considera un dels millors films d’aventures marines de tots els temps. Però no tots els pirates eren homes. Hi va haver dones pirates molt famoses y amb més valor y empenta que molts dels seus companys, com Anne Bonny i Mary Read. En elles s’inspira, segurament, un altre clàssic del gènere, en aquest cas protagonitzat per una dona: “La mujer pirata”, de Jacques Tourneur. El director francès era un bon creador de personatges femenins, tot i que en aquest cas, com ha suggerit una lectora en els comentaris de l’entrada anterior, la protagonista perd part de la seva força i encant quan esdevé una dona enamorada.



“Capità Escalaborns”, del director català Carles Benpar, no és una pel·lícula de pirates pròpiament dita. Segurament sí que beu en les fonts clàssiques del gènere, ja que respon a l’intent de fer un film d’aventures marítimes, a l’estil dels de l’Errol Flynn, però a la catalana. La pel·lícula és desigual i no acaba de ser prou rodona. Per a la pel·lícula es van construir expressament dues embarcacions, que volen ser una rèplica de les barques de mitjana del segle XVIII. Una d’aquestes barques, l’“Odina”, encara navega per la zona de la Costa Brava.

L'"Odina"


Pel·lícules de naufragis:
Segurament se n’han fet moltes. En cito les que he vist i em venen al cap:
“Náufragos”, d’Alfred Hitichcock, és una de les millors obres del mag del suspens, considerada un estudi magistral de la naturalesa humana. Se’n destaca sempre el pla inicial, amb les restes del naufragi surant al mar, i la seva influència en altres films.

“Náufrago”, amb el Tom Hanks. Aquí és un home sol qui s’enfronta a la natura i a ell mateix, a les seves pors i fantasmes. Però l’home és un ser social i porta fatal la solitud. Per això el nàufrag es busca ben aviat un company amb qui poder parlar, encara que sigui una pilota a qui anomena Wilson. M’agrada la part en què abandona l’illa amb el rai i perd el seu “amic”. Som tan poca cosa en la immensitat del mar!

Crec que val la pena completar el visionat d’aquesta pel·lícula amb la lectura de “Robinson Crusoe”, el nàufrag per excel·lència. Inspirada en un fet real, la novel·la més famosa de Daniel Defoe és una obra densa i complexa, que va més enllà de les peripècies d’un nàufrag en una illa deserta i ha estat objecte de diverses interpretacions: exemple del colonialisme britànic, símbol del puritanisme, una metàfora de la lluita del home contra la natura per convertir-la, a través de la cultura i la tècnica, en un món habitable... La primera adaptació pel cinema la va fer Georges Meliès el 1902, i el “Náufrago” de Hanks deu ser de les últimes.

“Tormenta blanca”, de Ridley Scott. Està basada també en un fet real, el naufragi del buc-escola nord-americà “Albatros”, l’any 1960, a la zona del triangle de les Bermudes. Una violentíssima tempesta va sorprendre el veler, que va bolcar i es va enfonsar en 90 segons. Sis persones van perdre la vida en el naufragi, del qual se’n va fer responsable al capità, que va ser portat a judici. La pel·lícula està ben feta i el naufragi també, però em va deixar bastant fred. Sempre m’he preguntat si és possible que una tempesta pugui sorprendre un vaixell sense donar-li temps a reaccionar ni a aplicar cap mesura per a la navegació amb mal temps. M’agradaria que navegants més experts que jo hi diguessin la seva.

“Titanic”, de James Cameron, una de les pel·lícules més taquilleres i “oscaritzades” de la història del cinema, que explica el naufragi més famós de la història de la navegació. La pel·lícula em va agradar, però el que més m’interessa no és la història d’amor, sinó la part d’investigació submarina i la recreació de l’enfonsament del vaixell; és a dir, poder veure i viure el drama des de la coberta, des del mateix punt de vista dels nàufrags. El “Titanic” –el buc més modern i avançat de la seva època- es va construir en un temps en què l’home es creia capaç de dominar la natura amb les màquines. Però un simple bloc de gel a la deriva va posar les coses al seu lloc. Hi ha un abans i un després del “Titanic” en la història de la navegació, sobretot pel que fa a mesures de seguretat.


Pel·lícules de motins:
Ja he citat “Rebelión a bordo” i totes les versions sobre l’històric motí de la “Bounty”. Hi ha un altre motí més modern:
“El motín del Caine”, amb un excel·lent Humphrey Bogart, en el paper del capità desequilibrat, incapaç de manar amb les dosis de serenitat, seguretat i equilibri que exigeix el govern d’un vaixell. No m’hi he trobat mai, però deu ser terrible veure’t en mans d’un patró insegur i desbordat per les circumstàncies. Bogart està molt bé en aquest film, però s’ha de reconèixer que, amb un timó a les mans, està molt més simpàtic a “La reina de Africa” i a “Tener y no tener”.

Pel·lícules de submarins:
No crec que pogués treballar mai en un submarí. I no és perquè tingui claustrofòbia, sinó perquè no concebo navegar sense veure el mar, sense sentir el vent a la cara. De fet, vaig abandonar la meva intenció de fer la carrera de nàutica quan, el dia que vaig fer l’examen mèdic per entrar a l’Escola de Nàutica de Barcelona –aleshores encara no era facultat universitària-, em van dir que, a causa de la meva miopia, només podia aspirar a oficial de màquines. Tenia 17 anys i, segurament, una visió massa romàntica de la professió de mariner. Però tenia claríssim que mai no em faria mariner per navegar sota la coberta. Tot i això, trobo que els submarins són un enginys fascinants. Suposo que aquesta fascinació em deu venir de petit, de la fantàstica sèrie de televisió dels anys 60 “Viaje al fondo del mar”, amb el submarí “Seaview”; i també, naturalment, de l’estupenda novel·la d’aventures de Juli Verne i la seva corresponent pel·lícula
“20.000 leguas de viaje submarino” , del mateix director, Richard Fleischer, i protagonista, Kirk Douglas, de “Los vikingos”, una altra peli d’aventures memorable.

"20.000 leguas...", el gran clàssic de les aventures submarines


Parlant de Juli Verne, gràcies a un comentari en el bloc “Una mirada a la ría de Vigo”, he sabut que l’escriptor francès tenia un amic gallec: Antonio Sanjurjo Badía, calderer de professió, que va inventar una boia llançatorpedes pensada per defensar les costes gallegues d’un hipotètic atac nord-americà, durant la guerra de Cuba. Sanjurjo i Verne es van conèixer l’any 1878, quan el “Sant Michel”, el vaixell de l’escriptor francès, va entrar al port de Vigo amb una avaria a les calderes i el taller de Sanjurjo es va encarregar de la reparació. Una història interessantíssima que una descendent d’aquest industrial inventor explica en el seu bloc “Las acerolas”.

El cinema català també té la seva peli de submarins:
“Monturiol, el senyor del mar”, de Francesc Bellmunt. És un “biopic” sobre la vida de Narcís Monturiol, l’inventor del “Ictíneo”, el primer submarí del món. Coetani de Verne i de Sanjurjo, Monturiol va ser un dels grans pioners de la navegació submarina, juntament amb Isaac Peral. La pel·lícula em va interessar, més pel seu valor documental que cinematogràfic. La rèplica a escala natural de l’”Ictíneo II”, construïda expressament per a la pel·lícula es pot veure al Port Vell de Barcelona, davant dels cinemes Imax.

De pel·lícules de submarins, també se n’han fet moltes. N’hi ha dues molt bones ambientades a la segona guerra mundial. Una és
“Duelo en el Atlántico”: un destructor nordamericà i un submarí alemany jugant al gat i a la rata enmig de l’oceà. L’altra és “El submarino”, de l’alemany Wolfgang Petersen, el mateix director de “La tormenta perfecta”, però quan encara no l’havia temptat l’or de Hollywood. És la meva peli de submarins preferida, perquè crec que és la que reflecteix amb més fidelitat la vida a bord d’aquesta mena de bucs. Les altres són més modernes i estan ambientades en l’època de la guerra freda: “La caza del Octubre Rojo”, “Marea roja” i “K-19. The widowmaker”.

Pel·lícules d’animació:
En l’entrada anterior citava la magnífica versió en dibuixos animats de “El vell i el mar”, d’Alexander Petrov. I en els comentaris, els amics de
“La Caja Negra” em van recordar una altra pel·lícula d’animació de tema marítim sensacional: “De profundis”, obra del dibuixant gallec Migelanxo Prado. He aprofitat l’avinentesa per regalar-me el doble DVD “Edició especial col·leccionistes” i m’he submergit una vegada més en les acollidores aigües de color turquesa d’aquest “poema visual i musical”, com l’ha definit el seu autor. “Qui no sigui capaç d’estar 15 minuts davant del mar, que no vagi a veure aquesta pel·lícula”, va dir Prado per advertir els caçadors d’emocions ràpides. Evidentment, no és el meu cas i, suposo, el de la majoria dels que us acosteu per aquestes pàgines. Us penjo el trailer de “De profundis”. Que vagi de gust.



5.2.08

Astilleros Nereo: la lluita continua

La construcció i manteniment de les barques de jàbega malagenyes
és una de les activitats dels Astilleros Nereo

La lluita que la Plataforma para la Defensa de la Carpintería de Ribera de Astilleros Nereo como Patrimonio Histórico Andaluz manté amb l’Administració des de l’any 2003 ha entrat en una nova fase. Segons ens informa Francisco Sánchez Guitard en un comentari en aquest mateix bloc, fa poc s’ha obert el tràmit d’informació pública previ a la licitació de les obres del pla de remodelació urbanística de la zona, promogut per l’Ajuntament de Màlaga i la Demarcació de Costes del Ministeri de Medi ambient. L’execució de les obres comportaria l’enderrocament i desaparició d’aquesta drassana històrica.

Els
Astilleros Nereo estan situats al barri de pescadors de Pedregalejo de la capital malaguenya i són la seu d’una escola-taller de mestres d’aixa i d’un petit museu dedicat a la construcció naval, que mantenen viva aquesta indústria tradicional desenvolupada a la zona des de fa centenars d’anys. Aquesta activitat ha estat inscrita al Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús com a “Activitat d’interès etnològic”. Tot i això, la supervivència d’aquestes instal·lacions no està garantida; al contrari, les excavadores són cada cop més a prop.

És per això que des de la Plataforma fan una crida d’ajuda urgent, mitjançant la presentació d’al·legacions en contra d’aquest pla urbanístic que atempta contra el patrimoni històric. El cas ja és en mans dels tribunals de justícia d’Andalusia. Però cal assegurar el tret presentant quantes més al·legacions millor en el termini de 20 que marca la llei i que ja deuen ser uns quants menys.

L’adreça on s’han d’enviar els escrits a la Demarcació de Costes de Màlaga és la següent:


Dirección General De Puertos Y Costas Delegación Provincial.
Paseo de la Farola 12, 29016 - Málaga.
Tel.:952 211 537

Trobareu més informació sobre la situació d’Astilleros Nereo aquí:

-
Campanya pro Astilleros Nereo
- Foro de “La taberna del puerto”
- Observatorio del Patrimonio Histórico Español
- Adhesió del professor José Castillo Ruíz

I si encara no ho heu fet, podeu deixar la vostra firma en la
web A flote.

El patrimoni marítim està greument amenaçat per la depredació urbanística a totes les costes peninsulars. Ara tenim una oportunitat d’intentar posar-hi fre. Depèn de nosaltres.