26.1.08

El delta de l'Ebre pot desaparèixer

El delta de l’Ebre és un dels meus paisatges marins preferits. Vaig començar a anar-hi a principis dels anys 80, buscant el mestral potent y constant que hi bufa sovint. En aquella època jo era un windsurfista fanàtic que vivia pendent de la informació del temps i anava amunt i avall amb el cotxe buscant el vent allà on bufés. I al delta el vent no fallava mai.

Navegant y gaudint de la soledat d’aquells sorrals pràcticament verges, la bellesa del delta em va seduir i em declaro un enamorat d’aquest paisatge. El delta canvia de pell i de color segons l’estació de l’any: a l’hivern té el color i la textura de la terra; a la primavera, amb els camps inundats, llueix com un paper de plata arrugat; i a l’estiu el cobreix la cabellera verda de l’arròs. I qual hi bufa el mestral, colors i textures s’intensifiquen com en una foto pujada de contrast.

El
delta del Ebre és un ecosistema amb una gran riquesa biològica, que es manté en un delicat equilibri. Malgrat la pressió que l’activitat humana exerceix sobre el territori, aquest equilibri s’ha mantingut estable durant centenars d’anys. Però aquesta situació pot canviar a causa del canvi climàtic.

Segons un estudi de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, des de mitjans dels anys noranta el nivell del Mediterrani ha pujat 16 centímetres. Si aquesta tendència continua, es calcula que en els propers cinquanta anys el nivell del mar podria pujar entre 12 i 50 centímetres. Dit d’una altra manera: la meitat del delta de l’Ebre podria haver desaparegut l’any 2050.

La Setmana Santa del 1992 vaig anar a fer windsurf al delta. El mestral també va acudir a la cita. Vaig tirar un rodet de diapositives –llavors encara no hi havia cameres digitals- entre les quals he triat aquestes que ara veieu. Me les miro i no em puc imaginar que tot això s’ho pugui arribar a empassar el mar algun dia. Crec que ha arribat l’hora que tots prenguem consciència del problema del canvi climàtic i intentem trobar-hi solucions, perquè com veieu –i això només és un cas- hi tenim molt a perdre.














Des del punt de vista etnològic, el riu Ebre i el seu delta constitueixen un món d’una enorme riquesa cultural. Centrant-nos en la cultura marítima i fluvial, que és l’objecte d’aquest bloc, a la part alta del riu i dels seus afluents hi trobem tot el món dels raiers i del transport de la fusta des de la muntanya fins al mar. Des de Mequinensa i per tot el curs inferior del riu s’estén el món dels llaguters i del transport de mercaderies a bord dels llaguts, que feien el camí de sirga. Llaguts i muletes són les barques pròpies de l’Ebre, algunes de les quals s’han conservat fins avui i encara naveguen. A més d’aquestes embarcacions específiques, al delta s’hi practiquem també sistemes de pesca ancestrals adaptats a l’entramat de canals i llacunes. Per tot plegat el delta de l’Ebre constitueix un territori molt ric en tota una sèrie de sabers, usos i costums, íntimament lligats a aquella terra. I sense la terra que li serveix de base, aquesta cultura també està condemnada a desaparèixer.

Una manera d’acostar-se a les terres de l’Ebre i a la seva gent és a través de la literatura. Per mi hi ha dos escriptors imprescindibles que han fet d’aquest riu l’escenari principal de la seva obra:
Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902), autor de “Terres de l’Ebre”, i Jesús Moncada (Mequinensa, 1941), autor de “Camí de sirga”. A través d’aquestes dues magnífiques novel·les reviureu un món ja desaparegut; un món que, en el seu espai natural, sembla abocat a quedar submergit sota les aigües del mar.

19.1.08

Nova York mariner


Nova York va ser i encara ho és un dels ports més importants dels Estats Units. Durant els segles XIX i XX va ser la porta d’entrada de milers d’immigrants europeus que arribaven a Amèrica per començar una nova vida. També va ser un port comercial molt actiu durant l’època daurada de la vela. A la zona del Lower Manhattan, a la vora de l’Est River, s’hi conserven els últims edificis on hi havia les oficines dels armadors i comerciants. També hi ha el dipòsit de mercaderies d’A.A. Low, un comerciant especialitzat en el comerç amb la Xina i armadors de clipers. En aquest edifici hi ha la seu del South Street Seaport Museum, dedicat a la conservació d’aquest passat mariner del port de Nova York. També pertanyen al museu diverses embarcacions, entre elles dos grans velers, el “Wavertree”, construït a Anglaterra l’any 1885, i el “Peking”, un fantàstic bricbarca de quatre pals, construït a Alemanya l’any 1911 per a la famosa “P-Line”, i bessó del famós “Passat”.

Vaig tenir ocasió de visitar el South Street Seaport el passat Nadal, però sembla que a l’hivern el museu funciona a mig gas i els vaixells no es podien visitar. Per tant, només els vaig poder fotografiar des de fora. És sorprenent el contrast entre aquests velers centenaris i els gratacels futuristes que els envolten. De nit, sembla que naveguin sota la cúpula d’un cel estelat. Des de les terrasses del Pier 17 hi ha unes magnífiques vistes del pont de Brooklyn.




Trobareu el reportatge fotogràfic de Nova York complet aquí.

Buscant informació del "Peking", he trobat aquests dos magnífics blocs nord-americans de tema marítim, amb abundant material gràfic sobre aquest vaixell:



17.1.08

Justícia per a la mar

El dimecres 16 de gener de 2008 serà un dia històric per a totes aquelles persones i organitzacions que lluiten des de fa temps per què hi hagi un control estricte sobre el transport de cru a bord de grans bucs petrolers i per evitar el desastre que representa l’enfonsament d’un d’aquests vaixells. Però, sobretot, ho serà per totes aquelles persones que han patit en les seves costes les conseqüències directes del desastre: roques i platges impregnades de “chapapote”, ocells morts, la pesca arruïnada... Ahir la justícia va començar a arribar al mar.

Ahir, la companyia petrolera francesa Total va ser declarada culpable pel Tribunal Correccional de París d’una falta d’imprudència per la
catàstrofe ecològica de l’”Erika” i haurà de pagar prop de 200 milions d’euros en indemnitzacions. L’”Erika”, un petroler de 25 anys en un estat de manteniment força dubtós, es va enfonsar el 13 de desembre de 1999 davant les costes de Bretanya, i el fuel que transportava va causar un catàstrofe ecològica monumental: 150.000 aus mortes i la desaparició d’una espècie sencera a la costa francesa. I no parlem ja dels danys causats a la indústria pesquera, marisquera i turística de la zona.

La sentència ha estat qualificada d’històrica perquè per primera vegada a França es reconeix l’existència de danys i perjudicis contra el medi ambient, com reclamaven les organitzacions ecologistes, tot i que aquesta figura no està reconeguda a la legislació. En fi, a la premsa d’aquests dies hi trobareu tota la informació que fa al cas.

L’important és això, aquest precedent legal de danys ecològics, d’atemptat contra el medi ambient, que és patrimoni de tots. Potser s’ho pensaran, a partir d’ara, totes aquelles companyies petroleres que contracten vaixells en condicions de manteniment i navegabilitat sense control i sota banderes de conveniència, per estalviar diners i eludir responsabilitats en cas de problemes. També s’ho pensaran els armadors i les societats de classificació que firmen certificats de navegabilitat.

Ja veurem què passa amb
el cas del naufragi del “Prestige”. El mes de novembre passat va fer cinc anys del desastre ecològic més gran que hi ha hagut mai a Espanya i encara està pendent de judici. De moment ja ens ha costat a tots 415 milions d’euros. La Unitat de Cooperació Judicial de la Unió Europea demana que es faci un judici únic i a Espanya, on hi ha 800 parts afectades, entre individuals i col·lectives, i 71 afectats més a França. Es contemplarà també el dany ecològic com en el cas de l’”Erika”? I quina responsabilitat tindrà el govern espanyol que va gestionar pèssimament la crisi, des que el capità Mangouras va llençar el primer SOS fins que el “Prestige” es va enfonsar al cap de cinc dies?

Aquí teniu dos vídeoclips que resumeixen la catàstrofe de l’”Erika” sobre la qual s’ha pronunciat la justícia.




4.1.08

Capitans intrèpids (2)

Per completar el llistat de pel·lícules de temàtica marinera, iniciat en una entrada anterior amb “Capitanes intrépidos”, n’apunto unes quantes més. No pretenc fer-ne una llista exhaustiva. Les he triat perquè la relació de l’home amb el mar –punt de partida d’aquest bloc- hi és present i perquè n’hi ha unes quantes que en el seu moment em van impactar, sobretot les que vaig veure de jovenet. Podeu completar la llista amb les vostres preferències.

Pel·lícules de pescadors:
A més de “Capitanes intrépidos”, que té com a escenari la pesca del bacallà amb línia als bancs de Terranova, i ha unes quantes pel·lícules més que tracten el món de la pesca i la vida dels pescadors, com ara aquestes:

“La terra trema” (1948), de Luchino Visconti, és una de les joies del neorealisme italià. Explica les penes i treballs de Ntoni, un pescador de la localitat siciliana d’Aci Trezza que lluita contra l’opressió dels comerciants majoristes, per la seva llibertat individual. Però els seus esforços per convertir-se en pescador autònom i amb barca pròpia fracassen. Visconti dóna veu a un grup de pescadors sicilians de veritat, que amb els seus diàlegs espontanis van teixint el guió de la pel·lícula. “La terra trema” no és un film etnològic, sinó una mostra de cinema polític i del compromís del seu director. El film va més enllà de la lluita de classes i planteja la dicotomia entre individualisme i cultura tradicional.

“Moby Dick” (1956). Adaptació de la novel·la de Herman Melville, complexa i no gens fàcil de llegir, amb moltes referències bíbliques i simbòliques, que va més enllà d’una simple novel·la d’aventures i dóna peu a moltes interpretacions: la immutabilitat d’un destí ja escrit, la lluita infructuosa contra unes forces superiors a l’home (la natura o Déu totpoderós), el mite de Jonàs... Em quedo amb la versió de John Huston i amb una seqüència que em va impactar: la imatge final d’Acab lligat al llom de la balena blanca per un embolic de caps i d’arpons. Aquesta seqüència i part de la pel·lícula es va rodar a la badia de les Palmes de Gran Canària, utilitzant una gran maqueta de la balena construïda en unes drassanes del Puerto de la Luz.



Si voleu saber més coses sobre la pesca de la balena i conèixer el fet real que va inspirar Melville per escriure “Moby Dick”, llegiu “En el corazón del mar” (editorial Mondadori). És un apassionant treball d’investigació de Nathaniel Philbrick, escriptor i director de l’
Egan Institute of Maritime Studies, que té la seu a la famosa illa balenera nord-americana de Nantucket. Philbrick explica amb detall la pèrdua del balener “Essex”, que va ser atacat i enfonsat per un catxalot, l’any 1819,i l’esgarrifós destí dels seus tripulants. Boníssim!

“El viejo y el mar” (1958). En aquesta adaptació de la novel·la de Hemingway, Spencer Tracy, l’entranyable Manuel, de “Capitanes intrépidos”, torna a fer de pescador. En aquesta ocasió dóna vida a Santiago, un vell pescador cubà a qui la sort sembla haver abandonat, ja que fa molt de temps que no pesca un sol peix. La comunitat on viu li ha girat una mica l’esquena, excepte un nen, en Manolito, que és l’únic que encara confia en el vell pescador. Santiago surt a pescar decidit a canviar la seva sort i atrapa un peix enorme amb el que lluita durant tres dies. Però, una vegada més, encara que el pescador obté una victòria moral en la seva lluita contra l’adversitat, li queda el regust amarg de la derrota ja que no pot canviar el seu destí, com si aquest hagués estat escrit des de fa temps; com si els pescadors estiguessin perpètuament condemnats a sortir perdedors de la seva lluita amb les forces de la natura. Hi ha una versió protagonitzada per Anthony Quinn que no he vist.

Aquí teniu dos fragments de “The old man and the sea”, en una estupenda versió de dibuixos animats, un gènere que professionalment m’és molt proper. És una obra mestra del cinema d’animació, creada per Alexander Petrov a base de pintures a l’oli, que va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge animat l’any 2000 (Al YouTube trobareu una versió amb més bona qualitat d’imatge, però els diàlegs estan en japonès).






“La tormenta perfecta” (2000). És l’adaptació d’una novel·la basada també en fets reals: el naufragi del pesquer nord-americà “Andrea Gail”, enmig d’un temporal de proporcions còsmiques. Curiosament, tornem a trobar un argument similar al de “El viejo y el mar”: un patró veterà amb poca sort, que ha fet una mala temporada de pesca, fa una última sortida decidit a canviar la mala ratxa. Efectivament, la seva empenta i decisió es veuen recompensades amb una gran pesquera. Però quan tornen cap a casa amb la bodega plena de peix, no són els taurons qui es mengen el fruit del seu esforç, sinó una tempesta colossal, que els pren el peix... i la vida. No sé per què el cinema sempre ens mostra els pescadors condemnats a una vida d’esforços i penalitats, i aquell que vol escapar d’aquest destí tràgic és castigat pels déus. És així, realment, la vida dels pescadors? A “La tormenta perfecta” s’apunta la idea que l’ambició del patró i seu afany per fer diners els porta al desastre, cosa que va molestar molt als familiars de l’autèntic patró de l’”Andrea Gail”, mort en el naufragi. No ho sé. En qualsevol cas, la pel·lícula està ben feta i els efectes són espectaculars, però trobo que li falta alguna cosa que fa que no t’arribi a emocionar. Em quedo amb la imatge final d’un dels pobres pescadors, flotant tot sol, com un tap de suro a la deriva, enmig d’aquell mar monstruós. Uf!

I dins de la cinematografia espanyola, el director català Ferran Llagostera ha fet del món de la pesca l’escenari principal de bona part dels seus llargmetratges i documentals.
“Gran Sol” (1989) es basa en la novel·la homònima de l’escriptor Ignacio Aldecoa. Explica les peripècies dels tretze pescadors que salpen d’un port de Cantàbria per anar a pescar al calador anomenat Gran Sol, al sud d’Irlanda. Amb ells –diu la fitxa de la pel·lícula- embarquen esperances, fracassos, odis i frustracions. Els problemes no triguen a aparèixer i una avaria els reté a port. Els temps no són bons, però no poden tornar amb la bodega buida. Finalment -seguint la tradició del gènere-, el mar es cobra el seu tribut.

“Terranova” (1990, telefilm i sèrie de televisió), la segona ficció de tema marítim de Llagostera, és una adaptació de la novel·la “El mar es mala mujer”, de Raul Guerra Garrido. Parteix de la tesi que el mar i les dones venen a ser el mateix, i explica la rivalitat, tant en el terreny professional com amorós, de dos capitans de vaixells bacallaners que pesquen en aigües de Terranova. Antxon, el protagonista, ha de lluitar aferrissadament per recuperar la feina, la dona que estima i el prestigi professional. El film es va rodar en aigües de Terranova, la badia de Baffin, Saint Pierre, Pasaia i Donosti, entre altres escenaris naturals.

No he vist cap de les dues pel·lícules. Si les heu vist i en voleu fer un comentari, serà molt ben rebut. També podeu opinar sobre la tesi que diu que “el mar es mala mujer”. Sí que he vist algun dels documentals del Ferran Llagostera, de la sèrie “La pesca”, coproduïda per diverses cadenes de televisió, i que mostren els diversos sistemes de pesca practicats a tot el litoral espanyol. També he vist el seu telefilm “Chapapote... o no” (2006), sobre els efectes que causa en un poble gallec el desastre del “Prestige”, i vaig tenir ocasió d’intervenir una mica, molt poc, en el guió. Però aquesta és una altra història.

En una propera i última entrada: pelis de pirates, de naufragis, de motins, de submarins... i alguna raresa.