29.12.07

L'Arxiu de l'experiència

El Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç ha posat en marxa a través d'Internet un projecte que em sembla molt interessant. Porta per títol l'Arxiu de l'experiència i té per objectiu donar veu a la gent gran i, a través dels seu testimoni, documentar aspectes de la història d'Espanya durant el segle passat, sobre àmbits molt diversos, per a què en quedi constancia i sigui una font d'informació per les futures generacions.

Per mi, el projecte és interessant per diversos motius: acosta la gent gran al món de les noves teconolgies i, per tant, a la gent jove. Els avis es poden dirigir als seus nets a través del mitjà de comunicació que fan servir habitualment els més joves. Per altra banda, l'Arxiu de l'experiència dóna valor a aquest aspecte del patrimoni immaterial que és la memòria col·lectiva, els sabers i costums compartits per la gent en èpoques passades. Quan aquesta gent falti, tots aquests coneixements s'hauran perdut per sempre si algú no es dedica a recollir-los i a arxivar-los. Aquesta és una feina fantàstica per a totes aquelles associacions i entitats que es dediquen a la recuperació i conservació del patrimoni, sigui quin sigui, tant material com immaterial. El patrimoni marítim n'és un i també està representat en l'Arxiu de l'experiència, concretament a través del món de la pesca.

Finalment, hi ha un aspecte que crec que és important destacar: l'Arxiu de l'experiència respecta la llengua pròpia dels testimonis que hi surten. La mateixa web conté versions en totes les llengües oficials de l'Estat espanyol. I això és fonamental perquè la llengua és l'experessió d'una cultura: la llengua és part indisoluble de la cultura d'un poble. Cada llengua té paraules i expressions pròpies per designar conceptes específics d'aquell poble i d'aquella cultura i que sovint no tenen una traducció directa en altre llengües. I això forma part de la seva riquesa. Renunciar a aquest aspecte hauria significat, al meu entendre, devaluar força l'interés d'aquest projecte.

Com deia abans, l'Arxiu de l'experiència recull el testimoni de diverses persones que van tenir relació amb el món de la pesca, concretament a Galicia, perquè és una de les primers comunitats de l'Estat on s'han començat a fer aquests enregistraments. Aquesta que sentireu és la senyora Concha Artesín, d'A Coruña, que explica la seva experiència en la conserva i venda del peix a Riveira.

9.12.07

Capitans intrèpids

En els comentaris sobre l’entrada anterior dedicada a la pesca del bacallà a Terranova, publicats en aquest i altres blocs, s’ha fet referència a la pel·lícula “Capitanes intrépidos”. Aquesta és, sens dubte, una de les millors aproximacions cinematogràfiques a aquest tema, a banda dels documentals, i una de les pel·lícules de temàtica marinera més estimades tant pels crítics com pels espectadors, siguin o no aficionats al mar.

“Capitanes intrépidos” és, doncs, una magnífica pel·lícula amb mèrits suficients per encapçalar el ranking dels millors films de tema marítim. A banda de la història que explica, des del punt de vista nàutic és una pel·lícula versemblant, molt ben ambientada i, pel que recordo, amb un vocabulari acurat i precís; vull dir que no es diuen expressions del tipus “¡Izad el barlovento de sotavento!”, que solen ser bastant habituals. Cal destacar les seqüències de la regata de les goletes de tornada a casa amb les bodegues plenes: són d’antologia! No sé com es van rodar ni quins vaixells hi van participar. Només he trobat que la pel·lícula es va rodar a l’hivern davant de les costes de Califòrnia i que es va utilitzar un vaixell de pesca autèntic i d’altres per a aparèixer de fons i donar més autenticitat. Quan no rodaven, Spencer Tracy s’entrenava al timó, cosa que –segons diuen- no feia gaire feliç el vertader capità del veler. Si teniu més informació sobre el rodatge de “Capitanes intrépidos”, esteu convidats a compartir-la a través dels comentaris.

Aquest és el tràiler original de “Capitanes intrépidos”, estrenada a Espanya el 1940:



En una llista de les millors pel·lícules de tema marítim, jo hi inclouria “Rebelión a bordo”, però la de 1935. Per dues raons: Charles Laughton en el paper de capità William Bligh està impagable; al menys, a mi m’agrada molt més que el Bligh que fa Trevor Howard a la versió de 1962. L’altra raó es diu Clark Gable, en el paper de Fletcher Christian, el mateix personatge que interpreta Marlon Brando en la versió del 62 (Brando sempre m’ha carregat força, ho confesso). N’hi ha una altra versió, “Motín a bordo”, rodada el 1984, amb Anthony Hopkins (Bligh) i Mel Gibson (Christian), però aquesta no l’he vist.

Totes tres versions parteixen d’uns fets reals: el motí que va tenir lloc a bord del vaixell de l’armada anglesa
“Bounty”, el 1789. Aquests fets van ser novel·lats per Charles Nordhoff i James N. Hall, que van participar també en l’escriptura del guió de la versió del 1935, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula. El llibre de Nordhoff i Hall és també una magnífica novel·la d’aventures marítimes, especialment, la part titulada “Homes contra el mar”. Narra una de les grans gestes nàutiques de la història, viscuda pel capità Bligh i 18 mariners lleials, que van ser abandonats al mig de l’oceà en un bot equipat només amb una vela, un sextant i un rellotge. Bligh va portar el bot fins a l’illa de Timor, després de navegar 5.800 milles durant 41 dies, i només va perdre un tripulant. Seria un home cruel i despòtic, però per força havia de ser un excel·lent navegant.

El capità William Bligh interpretat pel gran Charles Laughton

En la meva llista particular de pel·lícules de tema marítim també hi tinc un film modern: “Master and Commander. Al otro lado del mundo”. He de dir que em feia molta por aquesta pel·lícula, perquè soc un fan incondicional de Patrick O’Brian i de la sèrie Aubrey-Maturin, que donaria per un bloc sencer. Doncs bé, trobo que la pel·lícula només és un petit tast de les obres d’O’Brian, un menú degustació. Està bé, té molt bon gust, passes una bona estona, però... li falta alguna cosa per acabar de ser una peli rodona. Per mi el problema és el personatge de Stephen Maturin, que en les novel·les té molts més matisos que en el film. La seva faceta d’espia al servei d’Anglaterra, que aporta totes les trames d’intriga a les novel·les, no està desenvolupada a la pel·lícula. A més, el Maturin de les novel·les és un personatge més aviat lleig i gras; molt intel·ligent, això sí, però desastrat i maldestre, i un negat en qüestions de mar. A mi no lliga gens el Maturin de les novel·les amb el personatge que compon l’actor Paul Bettany. En canvi, crec que Russell Crowe és perfecte pel paper del capità Jack Aubrey. I pel que fa a les qüestions nàutiques, crec que les batalles navals són el millor de la pel·lícula. El so de les bales de canó i les estelles volant pels aires donen una idea de l’infern que havia de ser una d’aquelles batalles navals.

Recordem unes quantes imatges de "Master and Commander":


En els comentaris, heu citat també “El mundo en sus manos” (1952), que està considerada una de les millors pel·lícules d’aventures de la historia del cinema. Diria que l’he vist, perquè és la típica pel·lícula que passaven al cinema del col·legi dels “hermanos” de La Salle, i els dissabte per televisió a “Sesión de tarde”, però no la recordo.

Quines són les teves pel·lícules preferides de tema marítim? Què és el que més t’agrada de cadascuna? S’accepten comentaris.

2.12.07

Alan Villiers i la pesca del bacallà

Fa pocs dies va caure a les meves mans un llibre fantàstic: “La campaña de la goleta Argus”. És la crònica d’un viatge als grans bancs de Terranova i Grenlàndia per anar-hi a pescar el bacallà. L’autor és el periodista, escriptor i capità de marina Alan Villiers. L’any 1950 es va embarcar a bord de la goleta “Argus”, un dels vaixells més emblemàtics de la famosa “Flota blanca” portuguesa, per fer una mena de reportatge d’aquesta activitat. El llibre està magníficament editat per Ediciones Trea i conté un munt de fotografies en blanc i negre que mostren l’activitat d’aquells pescadors heroics.

Alan Villiers a bord de l'Argus


Calia estar fet d’una pasta especial per dedicar-se a la pesca del bacallà a línia. El vaixell mare deixava els pescadors al mig de l’oceà, a bord d’uns petits bots descoberts anomenats “doris”, equipats amb una vela i un parell de rems. El pescador, tot sol, s’allunyava unes quantes milles del vaixell, per aquell mar gelat i boirós, i es passava el dia pescant bacallans a mà, amb una mena de palangres, que podien arribar a tenir 600 hams. Però la feina no acabava aquí, perquè quan tornava al vaixell –cosa no gens fàcil amb boira i mala mar-, encara havia de netejar i salar centenars de quilos de peix. I l’endemà, a les 4 del matí, plogués o nevés, tornem-hi. I així durant sis mesos. Segurament aquest tipus de pesca és un dels més durs que s’han practicat mai. Alan Villiers ho explica amb detall en el seu llibre, escrit amb un estil fluid i amè, i amb un to més periodístic que literari. El fet que ell fos també un mariner professional hi aporta la precisió i el rigor que de vegades no tenen els escriptors profans quan parlen del mar.

A més de la goleta “Argus”, la protagonista del llibre, també hi apareixen el “Creoula” i el “Santa Maria Manuela”, vaixells que encara es conserven. L’”Argus”, rebatejat amb el nom de “Polynesia”, navega pel Carib fent viatges turístics. El “Creoula” és un buc escola de la marina portuguesa. I el Santa Maria Manuela pertany a una fundació, formada per disset entitats públiques i privades, que s’ocupa de restaurar-lo. Per internet els podreu seguir l’estela. I si voleu aprofundir en la història d’aquests vaixells i la pesca del bacallà, visiteu el magnífic bloc Nós e o mar.

L’associació portuguesa “Barcos do Norte” va fer un treball de camp sobre aquest tema: “La pesca del bacallà, recull oral d’històries de vida d’antics pescadors”. L’amic Joao Baptista, membre d’aquesta entitat, va publicar una entrevista a un d’aquests pescadors al número 2 de la revista “
Ardentía”, que edita la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial.

Fa uns quants anys vaig llegir el llibre de Mark Kurlansky “El bacalo. Biografía del pez que cambió el mundo”. És un estudi interessantíssim sobre la història de la pesca del bacallà fins als nostres dies. Kurlansky explica que els bascos van ser dels primers a pescar bacallà en els bancs de Terranova, a l’Edat Mitja, però ho van mantenir en secret. Haurien pogut reclamar la sobirania sobre Terranova i les terres de la desembocadura del riu San Lorenzo, com van fer més tard anglesos i francesos. Però van preferir no revelar el secret de les fonts del bacallà.

Al llibre de Villiers –a qui en el mateix pròleg s’acusa de ser condescendent amb el règim del dictador portuguès Salazar i de fer propaganda del seu programa pesquer- els pescadors espanyols no surten gaire ben parats. Sovint diu que malmeten les zones de pesca amb els seus arts d’arrossegament en parelles. Per contrastar aquesta opinió, i tenir el punt de vista dels pecadors de bacallà espanyols, és imprescindible la lectura del llibre “Hombres de Terranova. La pesca del bacalao, 1926 -2004”, un treball de Rosa García Orellán i Joseba Beobide Arburua, exhaustiu i molt documentat, editat per l’Autoritat Portuària de Pasajes. La diferència és que, mentre els portuguesos, el 1950, encara pescaven a vela i a mà, els espanyols ho feien amb vaixells de motor i amb xarxa. D’acord, la pesca a vela té una aurèola d’heroïcitat i romanticisme que no té la pesca a motor. Però el 1950 era ja obsoleta i tenia els dies comptats. En qualsevol cas, les penes i treballs que havien de suportar els pescadors de bacallà en aquells anys anaven repartides per igual.

Tots tres llibres, més la informació que proporcionen “Ardentía” i els webs, donen una visió panoràmica i molt completa d’un dels capítols més sucosos de la llarga, dura i apassionant relació de l’home amb el mar.

Però no vull acabar aquesta entrada sense fer referència a aquest personatge tant interessant i atractiu que va ser
Alan Villiers (Melbourne, 1903 – Oxford, 1982). Diu la seva biografia que va ser periodista, escriptor y capità de la marina. Com a mariner, era un apassionat de la navegació a vela i va arribar a tenir dos grans velers. El 1931 va comprar, juntament amb un altre soci, el bricbarca de quatre pals “Parma”; i el 1934, el vaixell danès “Georg Stage”, que va rebatejar amb el nom de “Joseph Conrad” i el va convertir en un buc escola per a joves. Avui es pot visitar al Mistic Seaport Museum. Com a periodista i escriptor, Villiers va publicar una quarantena de llibres, aconseguint l’èxit internacional. També va rodar diversos documentals: un sobre la campanya de la goleta “Argus”, editat en DVD pel Museu Marítimo de Ílhavo; i un altre sobre el pas del Cap d’Hornos a bord del “Grace Harwar”, l’últim gran veler que va fer la ruta comercial entre Austràlia i Anglaterra. Aquí en teniu dos fragments: